La tempesta imperfecta
Novembre és un mes de solemnes records transcendents, gairebé mai de banalitats. Amb l'hivern a sobre s'acosten els silencis perllongats i les nits llargues que propicien el recolliment, la solitud i no poques músiques i intimitats. De la tardor acostuma a emergir la reflexió i el repòs de les idees, lluny de la cridòria del carrer i l'aldarull. En canvi, aquesta tardor del 2015 l'ha transmutat la febre dels impossibles i l'angoixa dels canvis que sembla apropar-se per l'horitzó. Tot un terratrèmol d'emocions i emocionalismes, la majoria sense el joc de la raó, ni l'excusa fàcil de l'“imperatiu kantià”. Sembla que no resta dret cap pilar dels ponts trencats: tot ha estat escombrat per una tempesta d'emocionalismes on no intervé ni el sentit de la realitat, ni la incòmoda manera del dia després.
Trigaren a adonar-se'n els consellers de la Generalitat, del que estava succeint. Tal vegada despertaren tard per més savis que fossin (Mas-Colell), o més encertats en el saber jurídic i la llei (Jané) o amb olfacte de supervivència (Santi Vila o Felip Puig). Té sentit conduir un cotxe per una retorçada i estreta carretera d'alta muntanya a 150 km/hora? I el càlcul del risc? I la prudència del seny i la saviesa dels vells?
La meva preocupació és què quedarà de tot plegat: potser noves institucions, o la postració anímica després del terratrèmol, o les recances enverinades dels qui aixequen la veu contra eixe dilatat morbo dels somnis. I, no em sé respondre, si no és mitjançant les lliçons de la Història, que mai varen ser bones; ni volent entendre la totalitat del procés, se m'esborra la sensació que tot ha estat mal plantejat des del començament, o mal construït des de la racionalitat i l'enginyeria social i política. Mai he entès que la Sra. Forcadell pogués presidir res sòlid o assenyaladament emblemàtic, tot i compartint la cultura de la nostra personal conterraneïtat tortosina. I continuo sense entendre que Francesc Cambó (l'àmbit social que representa Artur Mas) volgués pactar la governació catalana amb la FAI (“Estaven bojos, aquests de la FAI; em disparaven a mi, quan baixava per la via Laietana cap a la Generalitat”, em confessava un dia a Saint-Martin-le Beau, Tarradellas). És possible l'osmosi entre l'aigua i l'oli?
No arribo a veure que l'Artur Mas dels desafiaments i els miracles pugui aconseguir eixa osmosi social. Tot i amb el precedent de l'escombrada quasi absoluta del panorama institucional dels partits polítics catalans, i des de la perspectiva del desconcert que ha sembrat dins el món empresarial i econòmic –tradicional cultiu de vots de CDC–, no semblen anunciar-se dies de bonança ni als mercats, ni a l'economia, ni a l'univers financer, on ja es deixen notar els temors i els durs advertiments del Banc Central Europeu, que tan poc ressò han tingut dies enrere als media. Mentrestant, s'enfonsen els partits polítics del nostre sistema territorial, la CUP i Ciutadans creixen i es multipliquen com per màgia, que no per la lògica. Però, què és exactament Ciutadans? Quina doctrina aporta? On està ubicat realment, cap a la dreta o l'esquerra? On són les seves estructures, els seus quadres per ocupar amplis espais de poder? De la CUP m'arriba el seu romanticisme arcaïtzant, el seu univers de l'Arcàdia feliç, la seva anarquia assembleària, la seva afanyosa voluntat anticapitalista i antisistema. I, això és Catalunya?
tal vegada els ciutadans de Catalunya ens mereixem un sec hivern de reflexió, lívids d'infausts freds? Si es busca la independència, endavant, però, si us plau, per camins rectes i ben marcats. O, si es donen les premisses suficients per engegar-ho, siguin valents i revisin els procediments, perquè, en paraules del savi Tarradellas, “l'únic que un polític no pot fer mai és el ridícul”.
