Estat d'amenaça

El govern espanyol ha respost amb diligència a la resolució per iniciar la desconnexió, si bé fins ara tot són gestos i més gestos, i moltes, moltes paraules. El tema ocupa i preocupa, i si a sobre poden treure'n profit de cara a les eleccions del 20-D, doncs som-hi. Mariano Rajoy s'ha decidit a abandonar el plasma i donar la cara per respondre al que anomena provocació de Junts pel Sí i la CUP, i ha iniciat una creuada per aglutinar tots aquells que vulguin defensar la unitat d'Espanya. En una setmana La Moncloa ha rebut la visita d'un nombre ingent de líders polítics, amb representació parlamentària o no, als quals ha volgut sumar a la causa, això sí, sense ensenyar les seves cartes. I mentre el president espanyol desplega les seves arts de seducció, els seus ministres es dediquen a llançar les mil i una amenaces per espantar el personal, amb la col·laboració estel·lar dels Ciutadans de Rivera i dels socialistes, espanyols i també catalans. La resposta al que anomenen “cop d'estat institucional” és un estat d'amenaça contínua, que va pujant de to cada dia que passa. Montoro parla de tancar l'aixeta i ofegar econòmicament el govern; Fernández Díaz es vanta de tenir preparat un pla de contingència que no passa –podem estar tranquils– per fer entrar la Guàrdia Civil per la Diagonal, i com sempre hi ha el recurs del Tribunal Constitucional, màxim garant de la unitat d'Espanya i la sobirania nacional.

De bestieses, se n'estan dient de l'alçada d'un campanar. Fernández Díaz ha arribat a afirmar que des de la mort d'en Franco Espanya no havia viscut un moment tan crític com aquest. Doncs no es veu igual des d'aquí, on del resultat de les eleccions s'ha constituït un Parlament que té, majoritàriament, el mandat democràtic d'iniciar una desconnexió que no va ser possible durant la Transició. D'amenaces, malauradament, se n'han sentit moltes, i encara en sentirem més. I qui diuen que són els fanàtics vocacionals?