Feia temps que no ens vèiem i ens hem trobat resignats i diligents fent cua en una entitat bancària. No tothom suporta bé els silencis i, per trencar-lo, s'ha interessat per la meva opinió sobre el tema. Ens en sortirem? No calia cap més concreció: el tema és això que uns anomenen procés, d'altres independència i alguns República Catalana. Els noms mai són innocents. M'he imaginat que ell, més aviat, seria dels partidaris del procés i, sentint-me amb poques ganes d'esgrima dialèctica, he optat per respondre amb aquella ambigüitat calculada que hauria de permetre mantenir un intercanvi de frases superficial i amable. Ell, però, més jove i en més bona forma, ha disparat un discurs enèrgic, i amb pocs miraments de correcció política, sobre l'estarrufament dels components del bloc unionista, amb un repàs ràpid dels delegats de l'Espanya eterna i amb una dedicació especial al PSC. Qui l'ha vist i qui el veu! Deu ser un dels pocs fragments reproduïbles. El catàleg havia d'acabar forçosament amb alguns qualificatius adreçats als deu diputats refractaris a la investidura de Mas, i quan ha començat a trescar per camins a l'entorn de les convencions i de la indumentària amb què cada individu cobreix les pròpies carns, he considerat prudent advertir-lo de la meva simpatia per aquesta formació, que aquí enllaça amb una tradició llarguíssima i profunda, i que ha aportat discurs i vigor a la trista i desmaiada esquerra catalana. Com a mínim són energies imprescindibles, li he dit. Ens hem mirat per ressituar-nos i després d'un breu silenci, inspirats per l'espai on ens trobàvem, hem encadenat, ara l'un ara l'altre, un improvisat inventari dels aspectes en què, més enllà de les certeses sobre l'Espanya impossible, coincidíem. Que si la bombolla hipotecària, el capitalisme financer i el cost del rescat bancari sense que flueixi el crèdit, que si les dinàmiques d'acumulació i el creixement de les desigualtats i la desaparició de les classes mitjanes, que si els negocis tancats i els aturs irrecuperables i aquell conegut i també aquell altre, absolutament desesperats, abatuts, derrotats, i que si la caiguda dels salaris i en conseqüència la del consum, que si la llei de la selva dels mercats on sobreviuen els forts i cruels i on els peixos grossos es cruspeixen la morralla; i que totes aquestes malvestats econòmiques s'han esdevingut amb moltes complicitats polítiques, tot allò de les portes giratòries i de la corrupció com a motor de l'economia i de la política i de la fragilitat de les polítiques públiques. I també, ell o jo, hem parlat de les limitacions de la democràcia i de les xarxes de poder economicopolític, i del finançament d'uns partits polítics centralitzats i opacs, convertits, en el millor dels casos, en maquinàries de defensa del seu propi estatus i de la seva influència. I de cop, ha tornat el silenci i mentre a ell finalment l'atenien a la finestreta de l'entitat bancària, m'he preguntat per quina raó tanta coincidència en la radicalitat de les preguntes s'esvaeix quan es planteja la radicalitat de les respostes.