Una de tres

Ja fa exac­ta­ment 45 anys que l'eco­no­mista ale­many Albert Hirsch­mann va publi­car la seva teo­ria sobre les tres opci­ons dis­po­ni­bles per als que viuen en una situ­ació política que no els agrada: sor­tida (o sigui, mar­xar-ne), veu (pro­tes­tar) i lle­ial­tat (aca­tar les lleis del règim en qüestió). No tenia ni idea d'aquesta teo­ria fins fa qua­tre dies, quan es va men­ci­o­nar en un arti­cle al New York Review of Books sobre Ein­stein i Max Planck (quan Hit­ler va acce­dir al poder, Ein­stein va triar la sor­tida i se'n va anar als EUA; Planck es va que­dar a Ale­ma­nya i va optar, a con­tra­cor, per la lle­ial­tat). A Cata­lu­nya, un sec­tor impor­tant de la població ha uti­lit­zat la veu per ence­tar el camí cap a la sor­tida, tot votant Junts pel Sí i la CUP (que, en el moment d'escriure aquest arti­cle, està fent ser­vir la veu per pro­tes­tar con­tra una part de Junts pel Sí). El PPC, C's, el PSC i CSQP (que un amic meu anglès acaba de reba­te­jar com a Couldn't Piss in a Pot) han optat com un sol home, per molt que cada par­tit intenti de mati­sar-ho, per la lle­ial­tat. El PPE, d'altra banda –jun­ta­ment amb el PSOE–, s'ha mos­trat ben sord pel que fa a la veu i insis­teix que tots els cata­lans, sense excepció, triïn la lle­ial­tat, lle­ial­tat i res més que lle­ial­tat, tant si els convé com si no. Ara bé, no es podrà obli­gar si més no dos mili­ons de ciu­ta­dans a triar la lle­ial­tat quan ells han triat la sor­tida, si no és a través d'una manera o altra de coacció física; la qual, es plan­tegi com es plan­tegi, pot aca­bar no només amb l'opció de la sor­tida sinó amb la de la veu i fins i tot amb la del vot. No vol­dria fer, Déu m'empari, un reduc­tio ad Hit­le­rum, tant esti­mat pels cre­ients en la san­te­dat de la unió d'Espa­nya a l'hora de blas­mar el Sr. Mas (entre d'altres), però a hores d'ara costa ima­gi­nar com els dits cre­ients poden blin­dar la unió esmen­tada sense recórrer a certs recur­sos poli­ci­als que no dis­ten gaire d'aquells que els dic­ta­dors pas­sats i pre­sents mai no han dub­tat a emprar, sense mira­ments i en un tan­car i obrir d'ulls.