Secret

No hi ha secret. Per això James Bond ha de fer pel·lícules vin­tage recu­pe­rant l'esplen­dor del pas­sat. Si Oscar Wilde fos viu escriu­ria La decadència del secret, com va fer l'any 1898 amb la men­tida.

El diàleg de Wilde sobre la decadència de la men­tida entra en l'àmbit de l'art i la polèmica que tra­vessa la renúncia a la bellesa per asso­lir la veri­tat. Si jus­ta­ment la capa­ci­tat de crear, trans­for­mant la rea­li­tat i fent-la més esbalaïdora, a força de mera­ve­llo­ses men­ti­des, és una de les capa­ci­tats més extra­or­dinàries de l'ésser humà!

La decadència del secret va lli­gada a l'era de trans­parència que ens toca viure. I que Fran­cesc Tor­ralba explora en el seu dar­rer assaig. Jo us explico el que tinc ara mateix a les mans. Hi tinc el docu­ment del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en què avisa dels mals en què poden incórrer els nos­tres res­pon­sa­bles si desa­te­nen el marc espa­nyol. Però és que abans ja hi tenia l'informe del Con­sell d'Estat en què argu­men­tava per allà on podia tirar Mari­ano Rajoy per tocar l'ànima dels guar­di­ans de l'essència cons­ti­tu­ci­o­nal. Alerta que també tinc el docu­ment del fis­cal de l'Audiència adreçat als cos­sos poli­ci­als pre­sents a Cata­lu­nya, Mos­sos d'Squa­dra [sic] inclo­sos, ani­mant-los a per­se­guir la sedició. I per tenir accés a tot això, als docu­ments, no he hagut de ser mem­bre de la Mesa del Par­la­ment, ni con­se­ller, ni mosso, ni guàrdia civil. Entrant a la xarxa, i lle­gint el diari, m'he pogut des­car­re­gar els ori­gi­nals. No hi ha secret, i com que el peri­o­disme també ha per­dut cre­di­bi­li­tat, els mit­jans donen la mos­tra d'allò que expli­quen. Van començar els cui­ners, expli­cant sense embuts les seves recep­tes, fent-ne lli­bres, docu­men­tals, pro­gra­mes de tele­visió. Encara recordo, bé recordo que els “Tadeos” que tenien una fonda a Sant Cugat, no dei­xa­ven anar el secret d'uns peus de porc celes­ti­als que feien. Si fos ara rai, entra­ria a la xarxa i em faria unes mans de minis­tre que ser­vi­rien per sig­nar la pri­mera recu­sació que em passés pel cap. Con­tra Cata­lu­nya, és clar! Això sí que no té secret!