Desclot
La vida, tan preciosa
Aquesta part del món dit occidental –no se sap en referència a què– i que volem més civilitzada que les altres, viu en un espai particular i delimitat. Un espai còmode, malgrat les terribles desigualtats que proclamen alguns. Còmode i fins i tot opulent. És veritat que la riquesa no està tan ben repartida com voldrien els esperits més crítics. Com també és veritat que el pobre més pobre de Barcelona té al seu abast unes atencions que ni de lluny somiarien les dues terceres parts del planeta. Per això vénen. Malgrat la crisi, paraula incomprensible per a aquells que la pateixen crònica i salvatge. En un món que podria ser millor, però que, ausades, el bé més preuat és la vida. Gaudir-ne i allargar-la tant com sigui possible. Per això ningú en aquesta part del món, la dita civilitzada, entén qui està disposat a sacrificar-la en nom d'una causa, per molt divina que li resulti. Per això tampoc entenem que els membres d'Estat Islàmic –o de qualsevol altra secta o exèrcit fonamentalista– no són terroristes. Són guerrers com els antics. Encara pitjors, perquè, per contrast, acumulen un odi i una decisió incomprensibles. Incomprensibles per a nosaltres. Destarotats, no sabem cap a on mirar, a qui pregar, i només demanem seguretat. Que algú ens en salvi. Vet ací el gran problema. Els nostres estats no saben com fer-ho. Recorren als sistemes habituals contra un exèrcit inhabitual. No hi ha homes ni déus que ens puguin atendre com voldríem. Ni profetes, per molt d'esquerres que es proclamin.