París

De ben segur que molt dels que lle­gei­xen aquest arti­cle han estat algun cop a París. Per a la meva gene­ració París és tot un símbol. Aquí la dic­ta­dura seguia assas­si­nant i Per­pinyà, Tolosa de Llen­gua­doc i París, per aquest ordre de llu­nya­nia, eren les referències de l'exili repu­blicà i de tots aquells que havien fugit al llarg de més de tres dècades per no patir la repressió de la dic­ta­dura a causa del seu com­promís polític clan­destí. D'això en deien “obrir-se”. Aques­tes tres ciu­tats eren també els nexes de con­nexió entre els exi­li­ats i els mili­tants de l'inte­rior quan hi podien viat­jar. Eren lloc de tro­ba­des i retro­ba­ments, de cites, de con­tac­tes, d'adqui­sició de lli­bres pro­hi­bits a l'Estat espa­nyol o de mate­rial clan­destí que després s'introduïa a l'inte­rior.

A París s'esta­ven les direc­ci­ons dels prin­ci­pals par­tits anti­fran­quis­tes (amb l'excepció de la CNT, que tenia la seva seu al car­rer de Bel­fort, no gaire lluny de la basílica del patró de Tolosa, Sant Sadurní, i de la plaça del Capi­tole), però París era alguna cosa més. Havia estat el cen­tre de dues ges­tes mítiques de l'esquerra euro­pea: la Revo­lució Fran­cesa de 1789 i la Comuna de 1871. El nomenclàtor de la “ciu­tat de la llum” –fou la pri­mera capi­tal euro­pea amb enllu­me­nat elèctric– dóna compte de la història: pla­ces de la Bas­ti­lle, de la Nation i de la Républi­que, bule­vards Vol­taire i Dide­rot, cemen­tiri de Père-Lac­haise, que, jun­ta­ment amb els car­rers Ram­po­neau i Fon­taine-au-Roi, fou el dar­rer punt de resistència comu­nera i on foren afu­se­llats molts dels que hi havien pres part i on, des de prin­ci­pis del segle XIX, foren enter­rats polítics, escrip­tors, artis­tes, científics i per­so­nat­ges il·lus­tres d'arreu del món, com ara Cho­pin, Bal­zac, Gay-Lus­sac, Bizet, Oscar Wilde, Apo­lli­naire, Proust, Isa­dora Dun­can, Gerda Taro –peri­o­dista i com­pa­nya sen­ti­men­tal de Robert Kapa que morí al front de Bru­nete–, Colette, Édith Piaf, Jim Mor­ri­son, Maria Callas, Camus, Yves Mon­tand, Cha­brol, Geor­ges Mous­taki. I, per des­comp­tat, no hi man­quen espa­nyols i cata­lans, des de Godoy fins als pre­si­dents del govern espa­nyol Fran­cisco Largo Caba­llero i Juan Negrín a l'anar­quista bada­loní Joan Manent. Com tam­poc hi manca un monu­ment dedi­cat als repu­bli­cans espa­nyols que llui­ta­ren per la lli­ber­tat de França sota l'ocu­pació nazi o als volun­ta­ris fran­ce­sos de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals. El procés urba­nit­za­dor de la segona mei­tat del segle XIX i començaments del segle XX va fer dels dis­tric­tes desè i onzè una zona d'esbarjo, de res­tau­rants i de tea­tres (com el Bata­clan inau­gu­rat el 1865).

Doncs bé, fora de l'atac, afor­tu­na­da­ment fra­cas­sat, a l'estadi de França a Saint Denis, que podia haver ele­vat expo­nen­ci­al­ment el nom­bre de vícti­mes, els esce­na­ris dels crims del Daesh (EI, Estat Islàmic) de diven­dres pas­sat segui­ren de prop la geo­gra­fia urbana que s'acaba d'apun­tar: car­rer de Cha­ronne (res­tau­rant La Belle Équipe), que desem­boca al bule­vard Vol­taire, 19 vícti­mes; bou­le­vard Vol­taire, 1 i al Bata­clan, en el número 50 d'aquesta avin­guda, prop d'un cen­te­nar; car­rer Fon­taine-au-Roi, 5; car­rer Ali­bert (res­tau­rants Le Car­ri­llon i Le Petit Cam­bodge), a tocar de la plaça de la Républi­que, 15. Pro­ba­ble­ment els assas­sins no conei­xien el valor simbòlic d'aquests indrets, perquè la barbàrie no sap de cul­tura ni d'història, però, sens dubte, amb la seva acció cri­mi­nal pre­te­nien col­pe­jar allò que per a molts ha estat –i segueix essent– el bres­sol de la democràcia a Europa. Però no ho acon­se­gui­ran. Plo­ra­rem les vícti­mes –les de París, les de l'Iraq i Síria i les que puguin fer arreu del món–, res­pon­drem amb con­tundència i mesura i tor­na­rem de nou a París per recon­que­rir simbòlica­ment de nou les lli­ber­tats que pre­te­nen arra­bas­sar-nos.