Por, ràbia, dignitat
Em fa arribar una col·lega una mostra de reflexió intel·lectual francesa sobre l'estat d'excepció que està vivint el nostre país veí. És un periodista que a Le Figaro escriu sobre la solitud de França, tot i que ja ens arriben notícies de les primeres manifestacions britàniques de suport a la guerra que ha declarat Hollande i de la ronda de contactes que aquest està fent per implicar altres grandíssimes potències (Rússia i els Estats Units ja hi han dit la seva, amb variants sobre l'estratègia però amb la mateixa identificació del problema), i entenc aleshores que la solitud dolguda dels francesos es refereix a països com Espanya. Espanya, sovint atrapada entre la certitud del dolor que fa caure la guerra sobre l'esquena de la gent innocent i la també certitud que el govern que hagi d'entomar la responsabilitat política en la producció d'un atemptat després de no haver mogut fitxa en un de primer patirà pitjor desgast que el de ser a l'oposició. Acusar sobre els cadàvers és tan fàcil! Espanya, on el beatífic bonisme no és sols el de l'esquerra naïf, sinó també el de la dreta acomplexada, en constant genuflexió davant aquella esquerra que mai ha anat més enllà de constatar evidències de manual: la guerra és una indústria que dóna menjar a moltes boques; les fonts d'energia no tenen pares o mares dolents als ulls de l'economia, així que no farem fàstics a comprar petroli a ISIS; la seguretat és un negoci tant si el perill s'ha de prevenir com si s'ha de combatre. Entre tant pamflet s'oblida, però, una veritat tremenda i bàsica: els responsables de les massacres que suen terror són els terroristes; oi que volen la glòria per haver-ho fet? Doncs nosaltres no som qui per detreure'ls la ignomínia. Res és de franc, i els botxins no poden ser víctimes, si no volem que les víctimes esdevinguin botxins.
I tanmateix el dolent és esclau de la seva deshumanització. Qui mata per fer por té raons que a la majoria se'ns escapen: sigui per Al·là, per gaudir de poder, per sentir-se integrat en una aventura colossal o per avorriment de nen malcriat, el terrorista no sols vol la mort d'algú (a diferència de les morts que puguin causar les guerres sobre civils aliens a la contesa), ans també aterrir la resta amb la imprevisibilitat del seu acte, amb la manca de misericòrdia del mínim avís. L'eterna pugna entre llibertat i seguretat balla sobre la nostra por. Si optem per ser lliures, haurem de témer que el mal pugui fer de les seves en les escletxes dels drets; si optem per estar segurs, ens caldrà témer uns poderosos que ho seran més pel fet d'engegantir el seu poder en el control. Tenim por, sí, és el que toca, perquè la vida és risc i sols no en té l'inconscient i qui ja és mort. Més por, però, com més ignorància, perquè la font de la maldat és la ignorància de l'íntim i contrastat nexe de tota la humanitat. Però si de la confrontació es nodreix la política, si la complementarietat sexual dóna la vida, si el contrast de les opinions educa i enforteix el nostre esperit, si tot és lluita i combat fins i tot contra el propi cos quan és carn de gimnàs o past dels virus, ¿com negar que en el terror s'enfronten models de vida, civilitzacions que es troben en moments ben diferents dels seus recorreguts i fins i tot tàctiques contraposades per governar amb la por?
Ens fa ràbia tenir por; el mirall ens retorna una imatge poc digna. Els éssers individuals, més enllà del que facin els governs responsables de la nostra integritat, hem de ser capaços de canalitzar la ràbia cap a l'actitud idònia. Aixecant el cap quan l'amenaça arriba, continuant el passeig quan el soroll ambient no és el quotidià. No hi ha millor resposta a la por que la dignitat reeixida ni que sigui amb les crosses perplexes de la ràbia.
