Lleugeresa

Els països, lamen­ta­ble­ment, exis­tei­xen. Ho deia Cio­ran, el pen­sa­dor romanès que volia ser francès, anti­ci­pant la consciència d'iden­ti­tats múlti­ples tan freqüents avui dia. I cada país pro­jecta valors que són el seu orgull i la seva càrrega: una mena de tira­nia –insis­tia Cio­ran– que pesa en l'indi­vidu. El roman­ti­cisme va exal­tar la visió platònica de les iden­ti­tats naci­o­nals i van arri­bar les col·lisi­ons catastròfiques del segle XX. Pot­ser per això Cio­ran veia en el gust i el cinisme intel·ligent dels salons aris­tocràtics de la França del divuit la imatge d'una civi­lit­zació feliç. Un país auto­sa­tis­fet entre dues ano­ma­lies del seu tarannà: les cate­drals gòtiques (d'arrel germànica) i el delit d'anar més enllà (d'arrel britànica) que obse­di­ria Napoleó. En fi, suposo que un his­to­ri­a­dor mar­xista tro­ba­ria frívola aquesta visió del romanès afran­ce­sat. La qüestió és que, quan el món ens pesa massa, la cul­tura del divuit sem­pre es presta a ofe­rir-nos alguna lleu­ge­resa. Un atzar m'ha por­tat a les mans un arti­cle en què Javier Marías evoca la seva tra­ducció del Tris­tram Shandy, la novel·la del cler­gue rural anglès Law­rence Sterne, el lli­bre més irre­ve­rent i des­ca­rat del segle XVIII i de la història de la lite­ra­tura. Una obra que ho rela­ti­vitza tot –començant pel mateix procés de ges­tació del nar­ra­dor– i que con­vida cons­tant­ment a aban­do­nar la línia recta (i el recte camí) a favor de tota mena de digres­si­ons i entre­te­ni­ments. Sterne és un antídot a les rigi­de­ses morals i els des­tins heroics que arri­ba­rien, fatal­ment, en segles poste­ri­ors, i aspira només a l'hero­isme d'aquells “que saben morir fent broma”. Quan era clar que li arri­bava l'hora només va dir que “pel meu gust viu­ria set o vuit mesos més... però que sigui el que Déu vul­gui”. I Javier Marías en des­criu el moment final: “Un tes­ti­moni va rela­tar el seu ultimíssim alè. «Ja ha arri­bat», es va limi­tar a dir Sterne, i va aixe­car la mà, com si volgués parar un cop.” Els lleu­gers del divuit sem­pre rebai­xen tensió, fins i tot en cabòries ter­mi­nals.