Opinió

LA GALERIA

Violència de gènere

Si qui mata la seva companya es mata ell també després, qui queda, per poder inculpar i castigar?

Dimecres passat el món es va manifestar contra l'anomenada violència de gènere, que no és altra cosa que el maltractament o l'assassinat de dones per part de l'home amb qui formen o formaven parella. Hi va haver manifestacions multitudinàries per demanar que s'acabin d'una vegada aquestes desgràcies, i, a part del dia en qüestió, sovint veiem persones silenciosament aplegades davant l'ajuntament del poble o ciutat on una dona ha estat assassinada pel seu company o excompany, per manifestar el rebuig que aital crim els provoca. Amb tot, hi ha una circumstància cada cop més freqüent en aquest tipus d'accions, i és el suïcidi del seu autor. Una cosa semblant als casos de terrorisme gihadista, quan el responsable d'una matança ha fet detonar la càrrega explosiva que duia unida al seu cos. Si l'assassí també es mata, cal demanar justícia? Pel que fa al terrorisme, encara hi ha la possibilitat de trobar els autors a l'ombra, és a dir, els responsables jeràrquics de la massacre. Però si qui mata la seva companya es mata ell també després, qui queda, per poder inculpar i castigar?

De fet, la discriminació femenina és un tema que ve de molt i molt lluny. Si no recordo malament, en els casaments per l'Església, el sacerdot oficiant exhortava la núvia a l'obediència al marit, com si la cerimònia no només l'unís a l'home com a companya, sinó també com a serventa fidel. Tinc a les mans unes làmines editades durant el franquisme, sota el títol Guía de la buena esposa, en què s'hi llegeixen consells com aquests: “Descansa 5 minutos antes de su llegada para que te encuentre fresca y reluciente; Déjalo hablar antes, recuerda que sus temas son más importantes que los tuyos; A la hora de su llegada apaga lavadora, secadora y aspiradora e intenta que los niños estén callados; Cualquier problema tuyo es un pequeño detalle comparado con lo que él tuvo que pasar; Ten una bebida caliente lista para él. Arregla su almohada y ofrece quitarle sus zapatos.” Y la sèrie acabava així: “Habla con voz suave y placentera.” Com es pot veure, se'ls proposava submissió absoluta, atès que els afers dels marits eren més importants que els d'elles, els problemes de les quals no eren res comparats amb els d'ells. I acabaré amb la frase d'un acudit que s'explicava en aquells temps, i que té dues lectures semàntiques: esposa, no esclava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia