‘Kermesse' amb vinagre
Era molt jove quan vaig adonar-me que vivia en una societat descosida o embastada, amb les costures fluixes. A un conegut meu, alemany, en visita estival, se li va desfer una tira de la sandàlia i vaig acompanyar-lo al sabater pegot, que tenia a la porta el rètol, molt comú, d'El Rápido. El sabater va dir que era joc de poques taules i que ho adobaria de seguida. “Quan ho tindrà?” –vaig demanar-li. El sabater digué: “Demà”. L'alemany em mirà amb angúnia. “Quan és demà?”, interrogà amb tota lògica. Jo, al sabater. “Demà? Quan?” “Al matí”. L'alemany va intervenir directament adreçant-se a l'expert. “A quina hora?” S'imagina el lector com podem fer perdre temps per no comprometre'ns d'entrada a tenir previst el temps que ens requerirà una feina? Juguem amb el temps dels altres. El timbre de la porta del carrer corresponent al nostre pis, ara funciona ara no. Fa dies. I no el reparen. Vostè pot venir i quedar-se al carrer sense poder entrar, o tirar de mòbil i avisar. El carter ja m'ha deixat dos sobres grans a Correus. Tinc contractat un paquet de canals de TV, l'empresa em va vendre al comptat els aparellets corresponents i encara no han vingut els tècnics, al cap d'un mes i mig, a instal·lar-me el servei. És clar que he reclamat i és clar que molt amablement m'han anat prometent que sí, que sí.
Això és una ‘kermesse', una xerinola i anar passant. Llegeixo sovint que els usuaris de trens de rodalies –jo no pujo al tren– es troben de sobte empantanegats, aturats a meitat de trajecte, davant uns camps de conreu, i triguen qui-sap-lo a reprendre la marxa, sense que, mentrestant, en tota aquella llarga aturada, ningú els hagi donat cap explicació. És explicable que en un trajecte ferroviari de cent quilòmetres o menys hi hagi retards diaris de vint minuts? I en el terreny purament particular, pots convidar algú a fer un pica-pica,o simplement a visitar-te, fixar una hora i haver-te d'esperar bona estona, ociós, enervat, perquè de fet ja haurien de ser aquí, però arriben tres quarts d'hora després i a penes s'excusen pel retard. –Això sol passar més en persones joves, que no pateixen pel fet de fer patir. I els operaris igualment. L'informàtic té un rètol a la porta que diu: “Tranquil, tot té remei.”. Bé, va prendre nota abans-d'ahir de les meves dues petites avaries al PC i malgrat haver establert compromís ha passat un dia i mig i aquí estic.
Si el rigor mínim necessari no es dóna en tu, en mi, en el de més enllà, tot s'anirà desencaixant i afluixant, de primer físicament, després moralment. La kermesse continuarà, bones cares i mala feina. Aquest no compleix, el d'allà ni es compromet, factures inexistents per feines fetes –o per feines no fetes!–, i el rellotge es va inventar per lluir-lo al canell. El professor no exigirà si ell mateix no s'exigeix, l'operari no enllestirà bé la feina i haurà de tornar, qui fa tard deu vegades farà tard tota la vida, qui diu una mentida pot dir-ne mil. S'hi afegeix, al capdavall, la instal·lació de la inexactitud i la navegació a la deriva, tothom trobarà natural –ja ho va trobant– que res no vagi a l'hora, que es prometi i no es compleixi, que quan parles de valors xiulin tot mirant cap a una altra banda. El pitjor és que s'arribi a considerar normal quelcom que és quasi punible. Al teu voltant els síndics de greuges tenen cada dia més feina, i cada dia també es descobreixen més desfalcs, més negocis bruts, més xarxes delictives fins avui protegides per poders fàctics. Això pot menar a un desús de formes, a un desprestigi de principis, a un generalitzat incompliment dels deures més elementals. Ja poden preparar el guió del film apocalíptic, que pot tenir forma de comèdia, titulat Kermesse amb vinagre.
