Amb il·lusió?

L'independentisme català es mou i remou darrerament entre patiments i convulsions. Amb volantins grotescos, també. N'hi ha que se'n desentenen, farts per les tensions i les contradiccions internes. En tenen motius. El got mig buit diu que, si es convoquen noves eleccions, els resultats seran per amollar a córrer. Els resultats de les opcions independentistes. I el got mig ple? No n'hi ha. L'altre got mig buit diu que si la CUP acaba acceptant investir Artur Mas, tots plegats no arribaran ni a la cantonada, perquè els enfrontaments entre Junts pel Sí i l'esquerra que vol trencar-ho tot no permetran entomar el desafiament davant l'Estat amb la solvència necessària. Mal si blanc i mal si negre. D'acord. Però una vegada més cal mirar enfront. “Espanya mai ens falla”, proclamaven fa mesos els sobiranistes més alegres. Exactament és això. Passi el que passi el 20 de desembre, l'actitud del nou govern i de les institucions de l'Estat serà la mateixa. Les humiliacions i les agressions continuaran. Ho faran amb un govern del PP i la crossa de Ciutadans i ho faran igualment amb un govern del PSOE i la mateixa crossa de Ciutadans. Podem és una eventualitat llunyaníssima. Totes les calamitats que Espanya –el seu govern, els seus partits, les seves institucions i la seva premsa– ha perpetrat contra Catalunya es mantindran. El problema de l'independentisme és ell mateix. La virtut és Espanya. L'estat propi és una opció ineludible. Amb il·lusió? Tant se val. Ni que sigui amb resignació.