Generalitat sense generalitats

Té una incerta gràcia que la Generalitat, que va néixer com a diputació del general –que vol dir del conjunt del país–, un instrument que tenia molt de recaptatori i poc d'executiu, tingui avui, passats els segles, una mera pàtina d'autogovern però pràcticament nul·la capacitat per recaptar res. En temps del tripartit vam haver d'aprendre a conviure amb el discurset autocomplaent que Catalunya no ha tingut mai tant autogovern i que el dret a decidir ja l'exercíem a les eleccions. En una cosa tenia raó el president José Montilla amb aquesta particular interpretació del dret d'autodeterminació: al final l'hem acabat exercint en unes eleccions. Es podria dir, de fet, que Montilla va ser fins i tot més visionari que el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira i la seva predicció del referèndum pel 2014. El 27-S li ha donat la raó.

Medievalistes eminents, generalitòlegs com ara Maria Teresa Ferrer, sostenen que la Generalitat antiga havia arribat a tenir més poder que l'actual en temps de guerra. Però el govern espanyol deu considerar que encara en té massa, i per això es va inventar aquest fons de liquidació autonòmica (FLA) –ja ho dic bé– que permet anar humiliant i asfixiant el país per fascicles com si d'aquesta manera hi hagués d'haver conversions de l'independentisme a la fe vertadera: l'unionisme. Asfíxia econòmica per promoure conversions, el vell truc que Castella ja utilitzava amb les lleis d'Ayllón contra els jueus castellans.

Certament, la Generalitat antiga i l'actual només comparteixen el nom, com només compartiran el nom la Generalitat d'ara amb la de la Catalunya independent, la que disposarà finalment de poder executiu real i d'autogestió total. De la institució primigènia enyorem els poders recaptatoris. Té una incerta gràcia que aleshores dels impostos en diguessin generalitats. Les nostres generalitats les potineja avui Madrid i ens les dosifica com si fossin fruit de la seva generositat, bondat i solidaritat infinites. Té gràcia, però no fa riure.