La Catalunya Pous i Pagès

L'altre dia, quan l'exdiputat de la CUP David Fernàndez encara no havia fet públic l'article en què apostava per investir Mas, vaig assistir, d'imprevist, a una interessantíssima conversa de tren. Una conversa que em va semblar un bon resum de la Catalunya Pous i Pagès, que en les últimes setmanes ha tornat a ensenyar les orelles, ufanosa, davant l'empantanegament del procés sobiranista (ara queda per esbrinar el temps que durarà el fangueig i l'abast de les conseqüències). La Catalunya Pous i Pagès ja s'havia posat de manifest després del procés participatiu del 9-N, després de l'anunci de l'acord per convocar eleccions per al 27-S, durant les discussions sobre la “llista única”...

–En David Fernàndez, que era un home tan educat al Parlament, l'altre dia feia uns crits amb uns ulls esverats... –una senyora osonenca amb posat apocat, d'“hem vingut a aquest món a patir”, es referia a la seva intervenció en l'assemblea de diumenge passat a Manresa–. Tu els tens molta devoció, però Déu nos guard que ens governessin. No sé com hi ha caigut, en Mas, amb aquesta gent...

L'altra senyora, sense perdre el somriure, no és que sembli de la CUP, però sí una independentista que entén que l'espectre és ampli i que cal ser flexible:

–Però els necessitem –assenyala, buscant l'avinença.

La primera contraataca:

–Tu els deus necessitar. Jo no els necessito. S'ha de dir la veritat. Són una colla de destralers. Ho volen desmuntar tot. Són els que es van ficar amb el seminari...

Hi ha estones de silenci, fins que la senyora apocada hi torna:

–Deus pensar que sóc una carca, oi?

La riallera vol afavorir la concòrdia: “Jo penso que volen una societat millor, però és molt lògic que tinguem punts de vista diferents; ara, per això, no pateixis pas per mi.” A la conversa, hi faltaria una tercera senyora que fes el paper de radical del sector immobilista i pur de la CUP, guardià de les essències, per arrodonir la festa i completar el fris de l'independentisme polític en aquests dos últims mesos. L'esperit d'aquest fris queda condensat en uns versos de Sagarra que al seu moment es fumien de l'escriptor Josep Pous i Pagès: “En acabar la funció, es van dividir els parers: uns xiulaven a n'en Pous i els altres a n'en Pagès.”