Amb l'elefant
Sembla que, a cops de CUP, cada vegada són més els integrants de Junts pel Sí que es fan càrrec dels resultats electorals obtinguts. S'adonen que ni el 39,49% assolit ni el 47,7% que sumen amb la CUP no donen la majoria qualificada que demana una secessió. Això no vol dir que aquests resultats no alterin les coses. Les alteren i molt: per a bé, amb la definitiva superació del trampejat esquema autonòmic, que la sentència del Tribunal Constitucional ja havia deixat del tot malmès; i, per a mal, amb la posició reactiva guanyada per Ciutadans, que opera en contra de la unitat civil del nostre poble.
Però caldrà, com diu ara la Pilar Rahola, que es disposin a passar pantalla un cop més i a concloure que la independència resta per a una millor ocasió i que és hora de negociar. Cal sumar de nou la força de tot el catalanisme, en la seva pluralitat, amb la voluntat d'obtenir un nou encaix entre Catalunya i Espanya, malgrat que les darreres evolucions del propi “procés” hagin bufat a favor del PP amb vista al 20-D. No estaria malament fer aquest pas de seguida, amb la intenció d'influir-hi en sentit invers. Perquè, contra allò que s'han afartat de dir, no és el mateix la dreta que l'esquerra espanyoles, entre altres coses perquè aquesta darrera ja va donar suport a l'Estatut de 1932, va formar part (la FSC del PSOE) de l'Assemblea de Catalunya, va exigir el retorn de la Generalitat exiliada el 1977, va donar suport a l'Estatut de 1979, va donar suport a l'Estatut del 2006, defensa l'escola comuna... Sempre es pot considerar poc, però és deshonest i del gènere idiota sostenir que no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyoles.
Què cal negociar? Un esquema superador del “café para todos”, que inclogui (1) el reconeixement de la nació catalana (encara que la sobirania nominal sigui a l'Estat), (2) un pacte fiscal just i suficient, (3) un compromís clar en la inversió de l'Estat a Catalunya (eix mediterrani, Euroregió de la Mediterrània Occidental...), (4) unes competències de govern plenes i blindades, (5) la possible associació entre comunitats amb denominadors comuns... I un referèndum específic, a part el d'abast espanyol sobre la reforma de la Constitució, en què Catalunya pugui acceptar o refusar el pacte bilateral que s'assoleixi –com ja feia amb l'Estatut– i que, en cas de ser refusat, hauria de donar lloc a un segon referèndum sobre la permanència o no de Catalunya a l'Estat espanyol.
I, per l'amor o la mort de Déu, no caiguem de nou en el jardí semàntic del famós “dret a decidir” (o dret d'autodeterminació), que no és avui a la Constitució de cap estat occidental. I que només ha estat reconegut per mutu acord (Txèquia-Eslovàquia), per descolonització (Algèria) o per l'esfondrament del “bloc de l'Est” arbitrat pel “bloc occidental” (Bòsnia-Hercegovina). D'altra banda, paradoxalment, la dreta espanyola i bona part de l'independentisme, per raons antitètiques, han promogut la confusió entre dret a decidir i independència, cosa que ha inhibit el tradicional ús del primer pels socialistes, atès que un nombre creixent de persones, a Catalunya i a Espanya, confon ara el significat d'ambdós termes i cap opció d'abast espanyol que es vulgui majoritària pot assumir el cost d'incorporar-lo. Altra cosa seria l'exigència, en el cas esmentat, d'un referèndum vinculant i puntual, per acord de les parts, com el que van acordar Escòcia i el Regne Unit.
Estic decididament amb l'elefant del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, tan excel·lentment glossat per Antoni Puigverd (La Vanguardia, 2-12-15): “quan no tens prou força per doblegar els teus adversaris, has de pactar-hi i intentar reconduir els seus vicis”. Són les beceroles de qualsevol combat que no sigui merament estètic o cínicament instrumental.
