Hereus de Mas

Quin can­di­dat no ha par­ti­ci­pat alguna vegada en el tra­di­ci­o­nal joc de l'hereu i de l'urna? Con­sis­teix a aga­far una urna –encara que sigui de cartró–, intro­duir-hi tot de pape­rets amb noms de refe­rents polítics de con­sens, figu­res històriques con­sa­gra­des, ante­ces­sors de renom, líders que el temps i l'oblit con­ver­teix en esta­dis­tes pres­ti­gi­o­sos, ficar la mà a l'urna –encara que soni mala­ment–, extreure'n un i pro­cla­mar-se hereu uni­ver­sal del seu lle­gat. Gua­nya el ven­ce­dor de la nit elec­to­ral. És a dir, gua­nyen tots.

El pro­blema arriba quan a dos can­di­dats els toca el mateix nom, com els ha pas­sat a Mari­ano Rajoy i a Albert Rivera, que tots dos rei­vin­di­quen el cen­trisme d'Adolfo Suárez.​Aleshores es des­en­ca­dena una cursa foras­se­nyada en què tot s'hi val. És millor no tenir escrúpols a l'hora d'uti­lit­zar tots els mit­jans per sem­blar més hereu que el proïsme (inclosa la uti­lit­zació dels fills del difunt, d'una estàtua de bronze en memòria del finat, la cele­bració dels resul­tats elec­to­rals en el mateix hotel que l'home­nat­jat o un pas­seig per la seva ciu­tat natal). Poc importa que en el pas­sat enfon­ses­sis en la misèria el polític en qüestió, o que cone­guis tant la seva obra com la de Kant, per posar un exem­ple a l'atzar.

Però hi ha altres pre­ce­dents més audaços. L'hàbil Josep-Lluís Carod-Rovira va decla­rar Esquerra hereva del pujo­lisme. Eren altres temps, diguem-ho així. Ara una pro­clama sem­blant es paga­ria amb un impost de suc­ces­si­ons ben alt a les urnes. El mara­ga­llisme també se'l van dis­pu­tar uns quants. José Mon­ti­lla es va agen­ciar l'herència de Josep Tar­ra­de­llas i de tres o qua­tre pre­si­dents més. En fi, tot pre­si­dent té qui el rei­vin­di­qui, a part dels seus pro­pis dei­xe­bles direc­tes, si en que­den. Suposo que algú, fora del PSC, deu rei­vin­di­car el lle­gat de Mon­ti­lla. Suposo.

Artur Mas –que té en les seves ora­ci­ons Enric Prat de la Riba i Fran­cesc Macià– tindrà segur hereus a dreta i esquerra. I d'aquí a uns anys –o pot­ser uns dies– fins i tot la CUP podria arri­bar a abraçar la seva figura. No seria el pri­mer cop.