Opinió

Preguntes, més preguntes

On paren els principis, els valors que estructuren la identitat individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de pertinença i ciutadania?

Al cor mateix de la civilitzada Europa ha esclatat un tipus de violència diferent del “terrorisme” que coneixíem. Aquesta no va destinada directament a les institucions de l'Estat, responsables en última instància d'altres violències en la seva vida política internacional i de tants errors en el camp de la integració dels immigrants i dels seus descendents. Tampoc aquest terrorisme ha anat dirigit contra els bancs que tant han col·laborat a empobrir la ciutadania. Ni contra les grans corporacions. No. Sota una justificació de tipus religiós i moral, ha estat directament dirigida a una ciutadania sense cap defensa possible. I aquest sol fet diferencia aquesta brutalitat de moltes altres de conegudes i la fa semblant, quant a les víctimes, a les matances a les escoles del Estats Units o als campaments d'Oslo. El més esfereïdor és la distància que separa la gran crueltat de l'agressió de l'escassa responsabilitat pública de les víctimes. Com una injustícia dins d'una altra gran injustícia. I és també un dels trets que diferencien el terrorisme actual del que coneixíem fa uns anys. La resposta bèl·lica del govern francès, posant en boca d'Hollande la paraula guerra, pot consolar momentàniament les víctimes i oferir a la majoria dels ciutadans una imatge de gran fermesa. I enviar més avions a bombardejar sembla correspondre a la reacció clàssica de sempre. Però tant el llenguatge com la resposta fan la impressió de no encaixar del tot, d'estar una mica dislocades i ser molt incomplertes atès l'abast del terrorisme actual. Perquè estem davant un terrorisme “deslocalitzat”, escampat. Els actors, a més, són ciutadans europeus, criats als barris de les nostres ciutats. Són veïns nostres. Almenys, la ciutadania europea, però sobretot els polítics han de preguntar-se quina part de responsabilitat tenim no tan sols en la història passada sinó en la recent. I formular-se preguntes vàries a partir de la primera i fonamental: per què fan això, què en treuen?

Vet aquí tan sols algunes a tall d'exemple: què cal fer amb la interessada ambigüitat dels poders europeus respecte als països on, se sap, ajuden els terroristes amb recursos, suports ideològics i estratègics? Es tallaran les amistoses abraçades, les compres i vendes amb països que vulneren sistemàticament tots els drets humans, i, molt significativament, els de les dones? Es controlarà la venda d'armes allà on se sap que serveixen per atiar conflictes? Quines polítiques públiques s'han endegat per fer sentir els immigrants, els seus fills i néts, que pertanyen, de veritat, a Europa i als seus proclamats valors?

En els moments difícils, als més vulnerables, ben al contrari del que està passant, se'ls oferirà ajut de la comunitat (a les presons, en sortir-ne, per exemple). Ja sabem que, en molts casos de joves terroristes, han estat altres els que els han captat en aquests moments i els han ajudat a recuperar un determinat tipus de dignitat. On paren els principis, els valors que estructuren la identitat individual, la vinculació a la vida de les nostres societats, al sentiment de pertinença i ciutadania? Qui omple i com el buit que deixa la seva absència? A més de l'eficàcia política i la seva coordinació, de l'expertesa dels serveis secrets, etc., cal plantejar-se aquestes i moltes altres qüestions. I cal fer-ho aviat. Perquè la lògica bèl·lica no té aturador. I si la violència és muda, com ens diu Hannah Arendt, s'acaben les paraules i amb elles el pensament, les preguntes civilitzadores. I la bona política democràtica, que és, malgrat tot, una de les grans conquestes de la convivència humana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.