Un any ben complicat
És precisament ara, a final d'any, que tots plegats fem un lògic repàs de la situació i de l'evolució experimentada durant l'exercici. I a fe que enguany han passat moltes coses a les quals no estaven acostumats. Per exemple, hem hagut d'aprendre a viure amb un petroli barat que ha trasbalsat els esquemes als quals estàvem acostumats. Tant és així que el petroli Brent s'ha col·locat per sota dels 40 dòlars el barril. I, naturalment, això ha tingut un impacte sobre els mercats de commodities, és a dir, de matèries primeres que són la base de l'economia d'alguns països de monoconreu. Per exemple, Zàmbia i Xile en relació amb el coure o els casos dels més tributaris del mineral de ferro i d'altres països emergents. D'altra banda, a l'OPEP (països exportadors de petroli) ja no hi ha unitat de criteris i no reaccionen igual l'Aràbia Saudita, Qatar i l'Iran. La dependència de les matèries primeres explica, per exemple, que al Canadà hagin ensopegat amb la mala cotització de la seva moneda, que és la més baixa dels últims onze anys. També li ha tocat rebre a la corona noruega. En realitat són moltes les coses que hem hagut d'assimilar. Per exemple, que de 13 països amb tipus d'interès negatiu, 12 són europeus i que un país com Suïssa, que ja fa dos anys que té tipus d'interès negatiu, hagi caigut fins almenys un 1 per cent o que Itàlia, amb un deute dels més alts en proporció al PIB, rebi crèdits al zero d'interès, cosa que tot just és el començament del que ens espera atès que el Banc Central Europeu dóna crèdits al menys 0,35% i en la línia de Draghi (de fer tot el que sigui necessari) s'anunciaven anteriors rebaixes per aquest mes de desembre. Fins al punt que no estem parlant d'una rebaixa dels tipus, sinó d'un accés al quantitative easing de la injecció de capitals.
Tanmateix, la inflació de la zona euro no s'ajusta a l'objectiu del 2% i, mentrestant, als bancs centrals d'Europa, la Xina i el Japó són partidaris de la injecció estimulant. De fet, els tipus negatius es van considerar impossibles fins que no es van produir. En resum, és un final d'any per digerir l'OPEP i perquè tremolin les monedes de països amb commodities, és a dir, amb recursos extractius i matèries primeres. La Xina ha experimentat dificultats igual que les grans empreses de recursos naturals, com ara Rio Tinto i Anglo-American, etc. Contra els anteriors pronòstics, l'or ha aturat la seva caiguda i el dòlar ha tremolat una mica mentre l'euro remuntava i Europa s'acomiadava de la solidaritat. França va anar perdent lideratge i Alemanya ja ha paït la reunificació. Per tant, la moneda única és l'últim refugi d'un ideal. Dels grans ideals hem passat, doncs, a ser reglamentacions comercials i a veure si la fiscalitat dels països del nord pot rescatar l'endeutament dels meridionals. Que és la base de tota la solidaritat.
Ara fa cinc anys que Wolfgang Schäuble, ministre de Finances d'Alemanya, va dir que els mercats financers no entenen l'euro. Segons el ministre, la unió monetària europea és una nova forma de governació per al segle XXI i comporta el risc de destruir la legitimitat de l'economia de mercat. Caldrà, doncs, acceptar alguna mena de limitació de la sobirania. De fet, el dòlar està infravalorat d'un 20% i molt influenciat per la seva relació amb l'euro. Amb plena consciència que el sistema condueix innecessàriament a unes desigualtats sense pal·liatius. Al 2013 el 3% de la població acumulava el 30,5% de la riquesa. I l'última notícia d'aquesta setmana és que el dòlar ha experimentat una caiguda (dimecres) que demostra que els designis de la providència són inescrutables. En fi, viure per veure i, si pot ser, per veure-les venir.
