Opinió

Caiguda lliure

L'obra més singular de Joaquim Renart

Eva Vàzquez / [email protected]

El que li dóna un caràcter únic, i on descobreix la seva autèntica vocació, és l'extens diari que va escriure entre 1918 i 1961

ocs deuen recordar avui Joaquim Renart (Barcelona, 1879-1961), dibuixant, il·lustrador i exlibrista, a més de restaurador, copista i decorador especialitzat en daurats i policromies. La Gran Enciclopèdia Catalana li dedica aquella mena de ressenyes breus reservades als tipus de rellevància relativa, que neixen i moren en quatre ratlles. La seva obra, de fet, sembla a propòsit per ser oblidada. Com a il·lustrador, va fer-se un nom sobretot per les vinyetes, capçaleres, orles, cintes, culs de llàntia i caplletres amb els quals decorava des de llibres didàctics per a infants fins a invitacions de casament, menús o programes de festa major: les filigranes reservades als marges. L'editorial gironina Dalmau Carles Pla va reclamar-lo sovint perquè posés color als seus manuals pedagògics, entre els quals destaquen els reculls de lectures Tria, de Joan Maragall (1909), i Garba, de Lluís G. Pla (1915). Que fos un dels exlibristes més fins de la seva generació, un art diminut i precís relegat a l'infern dels llibres, forma part de la mateixa discreció. Però el que li dóna un caràcter únic i fins majestuós, i on potser descobreix la seva autèntica vocació, és l'extens diari personal que va redactar entre l'11 de novembre de 1918, el mateix dia que se signava l'armistici de la I Guerra Mundial i remetia l'epidèmia de grip, i el 28 d'agost de 1961, quan va deixar, a unes hores de morir, aquest últim apunt quasi pavesià: “Diumenge, gran calor. No m'he trobat bé.” Comparable en ambició al Calaix de sastre del baró de Maldà, el Diari de Renart és una obra tan monumental, que sembla també destinada a naufragar. A mitjan anys noranta, Curial va emprendre la labor heroica d'editar-lo íntegrament en sis volums il·lustrats, però el projecte va punxar al quart volum (eren caríssims!), i Proa, que va assumir els dos següents, se'n devia mig penedir. És una llàstima, perquè el text val molt la pena. L'he rescatat fa pocs dies d'un racó polsós de casa en l'edició reduïda que va publicar Destino el 1975, i de seguida s'hi aprecia el desvergonyiment de la immediatesa, la vibració de l'apunt del natural com si diguéssim, amb què descriu des del pistolerisme dels anys vint fins a les cues del pa de la Barcelona en guerra i les interioritats de la vida artística catalana al llarg de més de quatre dècades. És llei de vida: llibres com aquest agonitzen al calaix, mentre obres insignificants gallegen als aparadors.


P



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.