L'efecte

Diumenge que ve votarem. Dilluns –potser ja diumenge al vespre– començarem a parlar, doncs, de resultats i de pactes, i no de candidats que ens han sorprès i dels seus efectes. Fins ara, però, allà on no han arribat les enquestes hi han arribat els efectes. Amortitzats en altres eleccions els efectes Pablo Iglesias o Albert Rivera, els mitjans suposadament més progressistes i amb més mitjans de casa nostra han parlat tant com han pogut de l'efecte Colau. No han dit res, és clar, de l'efecte Rufián. Potser perquè no ha fet tant d'efecte. I menys potser, però jo diria que més probablement, perquè és a Rufián, a Homs i a l'independentisme en general a qui volen abatre. No podien parlar, naturalment, de l'efecte Duran o de l'efecte Fernández Díaz. Haurien fet riure. Un i altre semblen tan eterns com l'anticicló i, a hores d'ara, fan tan poc efecte com el Senat. Descartada per avorrida Carme Chacón, ja només quedava, doncs, l'Ada Colau. Hi havia, és clar, també en Girauta. Però, tot i que pot molt ben passar que ell i que el seu partit tinguin molts vots, a casa nostra –i jo espero també que a la dels veïns– tenen un sostre més aviat baix. Com la puja de les pensions del PP, per entendre'ns. L'Ada Colau, doncs, ja els ha anat bé. Han dissimulat tant com han pogut aquelles seves declaracions sobre Madrid i la capital dels catalans, i ens l'han presentada quasi com si encara poguéssim trobar-la en una manifestació contra l'Ajuntament. Potser amb prou raó, més d'un dels que controlen aquells mitjans tan progressistes i tan d'esquerres pensi ara que, si a Europa han acabat domesticant els de Syriza, també a Catalunya i a Espanya es poden domesticar la Colau i Podem. És veritat que això també es podria fer amb molts independentistes. Però abans se'ls hauria de donar la independència. I això és un preu massa alt. Amb Podem o amb la Colau, en canvi, sembla que tot plegat acabarà essent més senzill. Hi ha precedents, a més. I molts dels que ara els votaran poden acabar acceptant tan fàcilment les rebaixes postelectorals com van acabar acceptant-les altres que també eren d'esquerres i que potser fins i tot siguin els seus pares. Ja sé que puc equivocar-me, però tot això pot passar. I sí. A mi, la Colau em fa aquest efecte.