Paraules

En temps de canvis, de crisis, d'evolució, com els actuals, tot va molt ràpid i el llenguatge, també. Les expressions que caduquen abans són les de l'argot, és a dir, les que fa servir la gent que viu i mor de pressa (gent marginada, tribal, hermètica, identificable). Des de sempre el llenguatge s'havia mogut entre la normativa i l'ús. Els usuaris innovaven, creaven neologismes, i les autoritats acadèmiques decidien el que acceptaven i el que no. Actualment, però, hi ha la poderosa presència dels mitjans de comunicació, que si bé per una part enriqueixen, per una altra també vicien. Conceptes com efecte d'hivernacle, preferents i percentatge de risc són molt més entesos que fa uns anys. El pas del temps i les novetats obliguen, lògicament, a crear neologismes. N'hi ha, però, que voregen el ridícul, com ara la paraula sensellarisme, que he llegit en alguns titulars de premsa escrita. En nom de cert dramatisme comercial i de la correcció política, pretenen apartar la paraula sostre dels casos dels desnonats. Un exemple clar de la dita italiana traduttore, traditore. Hi ha gent que té molts sostres i cap llar i altres tenen una llar i cap sostre. No poden ser sinònimes dues paraules amb contingut tan diferent. Per embrutir el llenguatge no hi ha com els polítics. Transversalitat, equidistància o agents socialment actius, a més de ser expressions inútils i fastigoses, fan la sensació que els polítics, com els xoriços i gàngsters, pretenen crear el seu propi argot, això sí, a diferència d'altres, sense cap gràcia ni mostra d'enginy. Tampoc cal, en el llenguatge com en altres coses, fer cas cec de les autoritats. Es podria caure en situacions tan curioses com la d'una vegada que vaig conèixer un jueu sefardita que usava l'espanyol del segle XV. Lluny de la zona d'influència, havia après l'idioma a través de la transmissió directa de pares a fills durant més de 500 anys. En un entorn tan reduït no havien incorporat cap neologisme, canvi o vici d'ús. No fer cas de les normes també té riscos. Fa poc, en un reportatge d'una televisió comarcal, el conductor va començar la seva al·locució amb un malgrat per deixar anar a continuació un reguitzell de buenus i desde luegus. No tinc res contra la importació de noves expressions (uatsap, facebuk, fassion, etc.) i assumeixo que d'altres per boniques que siguin han de desaparèixer, com ara la que vaig sentir fa poc a casa d'una persona gran, quan va dir que el sofregit xivirejava. És a dir, aquell moment just abans del xup-xup, quan cal optar entre apujar el foc i abaixar-lo.