La porta del cel

Coincidint amb l'estrena d'una pel·lícula destinada a rebentar les taquilles, surt en Blu-ray l'edició restaurada d'una que s'hi va estavellar. La porta del cel, que Michael Cimino va dirigir el 1981 i que va portar la United Artists a fer fallida, torna amb els 216 minuts del metratge original i l'esplendidesa dels colors de Wyoming respectada fotograma a fotograma. L'edició inclou una interessant xerrada de Cimino amb motiu del premi honorífic concedit enguany pel festival de Locarno. Ja no és el Cimino que recordàvem, amb panxeta saludable i papada abundant, sinó un ésser humà diferent, castigat pel pas del temps i qui sap si sotmès a un canvi de sexe, segons rumors segurament malintencionats que ell no s'ha preocupat mai de desmentir. Hi ha alguna cosa aterridora en l'aspecte que descobreixes en aquesta llegenda viva i maleïda de Holywood. La fragilitat d'haver passat potser per una malaltia inconfessable, la certesa d'haver estat en les mateixes mans del cirurgià plàstic que va operar a Mickey Rourke.

Però rere l'aspecte hi ha el talent, l'experiència, la rebel·lia, la saviesa del maltractat, incomprès i asfixiat creador que sens dubte hauria pogut signar més obres mestres a part d'El Caçador i La porta del cel. I, per damunt de tot, hi ha també la lucidesa d'una persona que va patir la ferotgia d'uns crítics cecs i ignorants capaços d'acusar-lo de ser un reaccionari per haver filmat El Caçador i, alhora, de ser un comunista per haver filmat La porta del cel. És escoltant-lo durant aquestes dues hores de conversa amb el públic de Locarno quan entens que, sobretot, Cimino era i és un pacifista convençut que sempre ens ha volgut parlar de les ferides de les guerres. De les ferides de la carn però també de l'ànima, sempre més difícils de curar. “Les guerres mai són simples i sempre són una bogeria –afirma Cimino abans que el públic l'aplaudeixi–. Una bogeria creada pels vells mentre els joves en paguen el preu. Ja n'hi ha prou, cal que la joventut es torni a alçar per dir-los a tots aquests vells de cabells blancs que ja no estan disposats a morir per ells.” Qui sap, potser algun dia aquest gran director es tornarà a posar al front d'un altre film d'èxit, una pel·lícula que li torni a fer justícia i ens recordi que les portes del cel sempre estan sembrades de gent que era massa jove per morir.