El “preacord”

El “preacord” entre Junts pel Sí i la CUP no és. No és cap “preacord”. I encara menys cap “acord”. Ni una cosa ni l'altra. La magrana s'ha obert i Convergència i Esquerra s'han hagut d'acontentar amb una “proposta”. Seixanta-un folis que els dos partits, amb el suport dels independents que integren la llista, presenten a la CUP perquè els debati diumenge vinent a Girona. Els papers saltaran pels aires i s'encendran abans de tornar a terra. “El document s'ha fet treballant amb la CUP”, va proclamar ahir Raül Romeva, però la CUP no l'ha fet seu. No és un text acordat. Això li trau força i convenciment. Perquè la part més discrepant de l'esquerra rupturista ja ha avançat que “el pla de xoc” que contempla és morralla indigerible. Tot torna a quedar obert. Com de fa tres mesos. I pendent del vot de l'assemblea sobirana de diumenge en què les posicions són enfrontades i excloents. Els cupòlegs més afinats afirmen que si la posició majoritària accepta investir Artur Mas –que és un dels molls de l'afer–, la CUP es trencarà, perquè un dels partits que la conformen –Endavant– acabarà escindint-se'n. Si la proposició majoritària rebutja la investidura, els partidaris de l'acord no se n'aniran, però es generarà un malestar intern còsmic. L'independentisme català ha ensenyat durant tres mesos les costures i les vergonyes. L'espectacle continua. Diumenge arribarà a un punt d'inflexió. Però la sensació d'impotència és inevitable. Les eleccions espanyoles n'han estat la conseqüència més amarga.