2015: les coses possibles

La Jana és aquesta personeta fillola meva de qui de tant en tant els dono notícia, sobretot quan no sé com afrontar la realitat política i social que ens convoca en aquest espai. Doncs avui toca una mica de Jana, perquè m'ajudarà a intentar explicar-los també com he viscut aquest any en què vam estar a punt de ser, potser no el país que cadascú vol (perquè es veu que cadascú el vol diferent, i d'aquí ens ve bona part del mal), però sí un país de veritat. Amb les seves (nostres) virtuts i els seus (nostres) defectes. Potser més defectes (i d'aquí ens deu venir una altra part del mal).

La Jana aquest any ha estat encara més esponja que l'any passat. Ha après molt. Ha deixat d'anar a la guarderia i ara ja va a P3. Cada dia parla més, i més clar. I té un cor que no li cap al seu petit cos tot i que cada dia creix més. Ho dic jo, és clar, perquè estic posseït per l'amor que li professo, però també ho diu el seu informe del primer quadrimestre, i ells són més neutrals. Comença així: “La Jana s'ha adaptat molt bé a l'escola i a les mestres. És una nena molt alegre i expressiva. (...) Mai és motiu de discussió ni baralla i sempre està contenta. Davant qualsevol indicació de la mestra, sempre diu que sí amb el cap.” No continuo, que em cauen les llàgrimes. No cal que us digui que aquests dies la Jana no toca vores de felicitat. El pessebre, l'arbre de Nadal, el tió, el Pare Noel, els patges dels Reis d'Orient... Aquests dies que hem fet cagar el tió és impossible desprendre més il·lusió, sorpresa i felicitat. I per sort per als adults, s'encomana, encara que sigui per uns instants. Jo miro de viure-ho tan intensament com puc. Però tampoc no puc evitar pensar que un dia sabrà que la màgia del Nadal és només això, una il·lusió. I que per uns moments tindrà una decepció, però serà una decepció tan natural com la vida mateixa. Ho superarà. És llei de vida.

No serà fins més endavant que s'adonarà d'altres certeses. Que la vida no et decep quan t'adones que les coses màgiques no poden ser. La vida et decep quan les coses possibles no poden ser. I aquestes sí que no sé com les hi explicaré. Ignoro quan escric això com ha acabat l'assemblea de la CUP d'ahir. Hi hagi un sí o un no, la crònica del que ha estat aquest any per a Catalunya és la crònica d'una decepció. No ho hem fet bé. Durant dècades la independència no era més real que el tió o que els Reis. Pura il·lusió, una qüestió de màgia. No era agradable, però podíem viure sabent-ho. Però la decepció de no haver-ne sabut quan era possible, com la portarem? Mentrestant, sisplau, digueu-me que m'equivoco.