Opinió

De set en set

La defunció

El meu amic Xabier Arzalluz em va ensenyar a distingir entre l'adversari i l'enemic

Algun ana­lista ha par­lat de la defunció d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya després de les elec­ci­ons a les Corts espa­nyo­les (i de les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya), i és pos­si­ble que no li falti la raó. Perquè, més que de fracàs, quan s'obte­nen zero i zero dipu­tats en dues elec­ci­ons tan segui­des, pot­ser sí que hem de par­lar de mort. Però jo, que en el decurs de la meva vida he inten­tat que cap de les for­ma­ci­ons polítiques autòcto­nes de Cata­lu­nya no s'enfon­ses­sin en el fang de les for­ma­ci­ons polítiques d'àmbit esta­tal, què volen que els digui, no veig el negoci en la defunció d'Unió, des de pers­pec­tiva naci­o­nal.

El meu amic Xabier Arza­lluz em va ense­nyar a dis­tin­gir entre l'adver­sari i l'ene­mic, i quan una nació està en fase de super­vivència i amb un estat de salut pre­cari em sem­bla que no es poden bar­re­jar ale­gre­ment les dues cate­go­ries. Pot­ser la diferència entre l'adver­sari i l'ene­mic és massa sub­til en aquests temps del plaer efímer i del pen­sa­ment super­fi­cial que cor­ren, però si rao­nem una mica en tenim alguns exem­ples. Aquest mateix any 2015, el 27-S, CDC i ERC es van pre­sen­tar en les elec­ci­ons en una mateixa llista elec­to­ral; la de Junts pel Sí; en canvi, tres mesos després, quan es van pre­sen­tar per sepa­rat, les sigles DL (Con­vergència) i ERC no es podien con­si­de­rar ene­mi­gues, sinó adversàries. Un altre exem­ple és el de la CUP, aquesta for­mació que tant fa la guitza a Junts pel Sí, però que no es con­si­dera ene­miga, sinó adversària, mal­grat que dis­posi d'una estratègia pròpia tan alter­na­tiva a la tra­dició hegemònica sos­tin­guda per les for­ma­ci­ons polítiques (encara majo­ritàries) del cata­la­nisme: Con­vergència i Esquerra, tant en l'àmbit naci­o­nal com, sobre­tot, en el social. A Unió, també amb una estratègia pròpia, merei­xe­dora de tants dub­tes i tanta crítica com qual­se­vol altra for­mació política de les que avui ens deso­ri­en­ten i ens can­sen, no se l'ha admès en la cate­go­ria dels adver­sa­ris vius sinó en la dels ene­mics morts. Sen­tit d'estat, se'n diu. Sumaríssim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia