Inèrcies i canvis
Les inèrcies històriques són pesants. Les mentalitats canvien molt lentament, i al mateix temps, quan un canvi s'ha produït, difícilment fa marxa enrere. La Revolució Francesa va voler ser ofegada, però la societat estamental ja no va tornar a existir. En el cas de l'Estat espanyol i de Catalunya, més enllà de les inèrcies i els canvis que afecten Europa dins la globalització, hi ha inèrcies i canvis que han aflorat en les dues eleccions recents. Un tertulià va observar, la mateixa nit del 20-D, que el mapa que en sortia era molt semblant al de les eleccions del 1936: ciutats, País Basc, Catalunya i Sud, vermell; i la resta, blau. És una inèrcia entre l'Espanya clerical i la democràtica, una brega centenària. Una altra inèrcia és la pulsió autoritària i centralista tancant el pas al federalisme i la democràcia. A Catalunya, la inèrcia és a la por, a mirar de fer el pacte, davant el canvi, a la independència. Una altra inèrcia és un potent moviment igualitarista que no assoleix mai el poder conservador de la burgesia. Es parla de l'eix social i de l'eix independentista, i a Espanya, de l'eix institucional nascut de la Transició, emparat per l'Íbex, i l'emergència del moviment popular.
Tots aquests eixos existeixen. L'Espanya vuitcentista de la Restauració va patir fortes convulsions fins que es va enfrontar amb la II República, i va forçar la Guerra Civil. Un cop mort Franco, la Transició política va propiciar un pacte de no agressió, una treva, però les línies d'enfrontament només van ser adaptades al nous temps europeus. Amb la pujada al poder del senyor Aznar, els vells enfrontaments van reviscolar. El liberalisme econòmic i el neocentralisme, que el PSOE no va saber dominar amb el president Zapatero, van propiciar l'aparició de l'independentisme, a Catalunya, i el record combatiu d'una esquerra popular a tot Espanya. Les inèrcies no desapareixen, i els canvis no s'afermen, per més que passin els anys. Hi ha, en l'autoritarisme espanyol d'origen castellà, i en la por catalana de la burgesia, un component atàvic, essencialista, que no es deixa capolar per cap renovació, que al final és només una disfressa. Ara, davant els resultats de les eleccions, aquí i a tot l'Estat ens trobem davant d'un nou capítol, que no sabem si es fondrà en una nova màscara que deixarà vius tots els problemes, o bé davant d'una nova oportunitat que, aquest cop sí, resoldrà l'encaix de totes les peces en un nou estat (o en dos), que assoleixen, per fi, la maduresa democràtica desitjable. Però no es pot preveure. L'extraordinària dificultat, en aquests moments, per poder formar govern als dos Parlaments hauria de fer veure a tothom que si el vot ha estat així és perquè la societat, de manera no conscient, planteja el problema d'una superació dels vells estigmes, que ho vol i ho necessita. Però és la mateixa arrel partidària de cada sector la que ho voldrà impedir. I queda clar que a base de fer noves eleccions (cosa previsible aquí i allà) cap grup guanyarà de manera rotunda perquè pugui imperar la seva política, i si fos el cas, la resta només restaria expectant per poder anar a la contra. Cal, doncs, ara i avui, una reflexió democràtica àmplia, cosa que només es pot fer si cada grup d'interessos, en tots els eixos, disposés d'uns lideratges ferms i intel·lectualment solvents, que no és el cas.
Vist d'aquesta manera, només podem esperar que la conjuntura europea (una mica tentinejant, amb una França, una Anglaterra i una Alemanya no gaire lúcides) impedeixi a aquest Estat resoldre's de nou en enfrontaments estèrils. Calen, aquí i allà, governs d'àmplies coalicions, que facin reformes verament democràtiques, i que a Catalunya hi hagi un referèndum legal i vinculant. O sigui, realment, una nova transició política, sense cadàvers amagats a l'armari. Que els canvis, d'una vegada, guanyin les inèrcies. De cara al nou any, creuem els dits.
