La burgesia volàtil
Les sorprenents eleccions generals del 20-D posen de manifest els demolidors efectes de la crisi econòmica. Els efectes es multiplicaren a mida que les empreses s'enfonsaven i l'atur es disparava fins aquell 24% que alarmà la UE. Si Rodríguez Zapatero no se'n va adonar, de la reial dimensió de la crisi, fins al toc d'atenció de Merkel i la carta expeditiva que la UE li dirigí, no és menys cert que Rajoy i les seves polítiques per evitar la intervenció comunitària d'Espanya han suposat dolorosíssims costos que han agreujat la situació dels sectors socials més febles i de la classe mitjana, que s'ha deteriorat greument per les càrregues fiscals.
Les conseqüències electorals resultaven presumibles per a qualsevol observador atent, al contrari que per als estrategs del PP, capficats a oferir un optimisme econòmic voluntarista que creien convertible en una taula de salvació que redimís els vots d'aquells que havien estat destruïts. Immens error! Si algun partit havia de vetllar pels interessos de la classe mitjana era el PP de Rajoy, que en els seus principis fundacionals estableix aquest objectiu com a element quasi essencial. Si España hubiera tenido una clase media sólida, no se hubiere producido la guerra civil, repetia sovint Manuel Fraga. Aquest paradigma s'ha vist paradoxalment qüestionat per les polítiques anticrisi dels seus deixebles. Una altra paradoxa de la Història. Com ho és tanmateix el cabut propòsit de la independència per a Catalunya, quan mai Catalunya disposà de tal autogovern, d'una identitat tan reconeguda, que el 1978 fou prioritzada pels negociadors catalans de la Constitució en preferència a l'altra proposta de Suárez que possibilitava una major autonomia fiscal. En aquest moment, per contra, és un dels pretexts reivindicatius del sobiranisme local.
El nou panorama electoral defineix una altra inquietant realitat catalana. Si el 1980 la burgesia forjà, mitjançant Foment del Treball, una sortida política per la via de la moderació, que proporcionaria 23 anys de Pujolisme i alguns avanços considerables a la conquesta de competències d'autogovern, el 2015 la mateixa burgesia ha fet “mutis pel fòrum”, rebutjant qualsevol compareixença al debat polític. Sota el pretext d'una aguda crisi, ha aprofitat el clímax d'ensorrament econòmic per tancar o vendre les seves empreses, capitalitzar el seu patrimoni i transferir als centres financers internacionals bona part dels seus beneficis acumulats, de les seves plusvàlues i rendes líquides.
Ergo, com es pot reflotar la nostra economia, els nostres salaris, si no amb la voluntat aliena dels grans inversors internacionals? Ni els capitals es queden al territori, ni la seva gestió obeirà ja criteris
locals o nacionals. En conseqüència, pot sorprendre algú que el vot derivi a l'esquerra radical de Podemos i associats autonòmics o d'aquesta CUP assembleària i anarcoide de llunyana tradició catalana a la
primera meitat del segle XX? La volatilització de 5 milions de vots del centredreta té, sens dubte, relació amb aquests fets. D'aquesta manera les classes mitjanes espoliades fiscalment s'afegeixen als segments socials de menor poder adquisitiu. I si a això s'uneix la innegable fractura generacional, que als seus extractes inferiors als 40 anys aboquen clarament a aquestes noves esquerres demagògiques i reivindicatives, seran cecs els que no adverteixin les causes d'aquesta innegable deriva política, en la qual el factor vegetatiu tindrà el seu pes en el futur. Un futur que a Catalunya es podria anticipar i intensificar proporcionalment a la volatilitat burgesa i de l'esquer independentista que, gràcies al nostre Kerensky, Artur Mas, i a la sorprenent Ada Colau, es podria tintar de radicalisme esquerrà quasi per incompareixença de les forces moderantistes de la societat en altre temps més avançada d'Espanya: la desaparició de CiU, l'escàs resultat de Democràcia i Llibertat –un invent que ha dilapidat 500.000 vots– i l'enfonsament a termini fix del PP no semblen vaticinar altra cosa. La volatilitat d'aquestes elits de la petita i gran burgesia pronostiquen el defalliment d'una determinada manera de construir riquesa, progrés social i governabilitat.
