Sense fi

Cent anys de les primeres representacions d'Els Pastorets de Folch i Torres (1916), i encara som allà mateix. Hi som en plena convivència entre les versions més antigues com de Serafí Pitarra, (1901) o les de Ramon Pàmies (1903) o Miquel Saurina (1887), o les més recents de Lluís Millà (1931) o Francesc d'A. Picas (1954), i encara tot una llista de versions recents, actualitzades i locals. Una rècula de pastorets que exemplifiquen en el cicle ritual el seu enginy en la lluita contra l'engany i les temptacions més diabòliques. Textos hereus de les representacions medievals sobre el naixement de Jesús, en tres àmbits, cel, terra i infern, i que mobilitzen més de 4.000 persones entre actors i tècnics escampats arreu del país. Un espai guanyat a pols en la mitologia domèstica que aquest any té la competència de Star Wars, una nissaga llegendària que a més compta amb el pes de la indústria nord-americana que mira de fer l'espectacle universal. Encara no he acabat El món, un escenari, la nova aportació memorable del tàndem Jordi Balló-Xavier Pérez que ens presenta Shakespeare com el
guionista invisible que ha anat deixant la seva petja a Joc de trons, a El cavall de Torí, a Hitchcock, Godard, Almodóvar o Sorkin. “El món camina cap a una constant autorepresentació”, defensen Balló-Pérez que profetitzava Shakespeare. De parts fosques, pares, bé i mal, i imperis ens en trobem a cada cantonada. És clar que una vegada més en la lluita d'exhibició desigual el 3-D galàctic no parla català. Però la felicitat cadascú se la gradua com vol. I a mi em fa feliç aturar-me en els mots de Folch i Torres, en el “pleret”, en el joc de paraules “no m'alabis que no m'agrada el sabó” o en l'“aparteu les criatures” del valent Lluquet. Tan simple com això, lluny de la sofisticació dels androides que també es mouen entre terra, cel i infern. Una mica com l'escena política tant catalana com espanyola que també semblen tenir un guionista invisible entestat a identificar-nos en un relat sense fi.