Opinió

Tribuna

Creixement escàs

“Caldria una utilització més decidida de les polítiques fiscals

L'economia global creixerà un 3% al llarg d'aquest 2016. Els països desenvolupats ho faran un 2% i les economies emergents, entre un 4% i un 4,5%. En tots dos casos representa un creixement per sota del seu potencial i fa evident que l'economia global es mou amb lentitud, frenada per alguns factors cíclics i d'altres d'estructurals.

Entre els factors cíclics, el més important és el procés de reducció del deute. Una reducció del deute que afecta empreses, famílies i en alguns casos governs, que es veuen obligats a retallar el consum, la inversió en béns d'equip i la despesa pública, respectivament. La debilitat de la demanda fa que el creixement econòmic sigui modest arreu. Aquest procés de reducció del deute va començar l'any 2008 als Estats Units quan va esclatar la bombolla immobiliària i de crèdit privat. Posteriorment, el 2010, s'hi van afegir les economies europees quan bombolles similars van esclatar al Regne Unit, Irlanda, Islàndia i Espanya. L'excessiu endeutament públic va obligar a frenar la despesa també a Itàlia, Portugal i Grècia.

Però, a partir del 2013, també les economies emergents van haver de començar a reduir el seu deute. Per lluitar contra la recessió, el 2008, els països desenvolupats van iniciar polítiques monetàries molt expansives, amb tipus d'interès que es van situar a nivells propers a zero. En aquest escenari de crèdit molt barat, les economies emergents varen continuar endeutant-se. Quan el 2013 van veure la possibilitat que els tipus d'interès comencessin a pujar, van iniciar també polítiques de reducció del deute. Els processos de reducció del deute es donen cíclicament, però quan totes les regions de l'economia global es veuen forçades a realitzar-lo alhora, la recessió que provoca és més llarga que en altres episodis més localitzats.

Hi ha, també, importants factors estructurals que tendeixen a consolidar taxes modestes de creixement. Un primer és l'envelliment de la població que afecta els països desenvolupats i algunes grans economies emergents. A les economies on la població creix més a poc a poc, les empreses tendeixen a invertir menys en béns d'equip i per tant es redueix el potencial de creixement a llarg termini. A més, el temor que els sistemes públics de pensions no puguin mantenir el nivell d'aquestes prestacions fa que les famílies augmentin l'estalvi per motiu de precaució, la qual cosa frena el consum ja en el present. Un segon factor estructural que frena la demanda és la desigualtat social, que ha augmentat en la darrera dècada. Els motius són diversos: la globalització i el comerç internacional no han beneficiat igualment tots els sectors de la població, o les innovacions tecnològiques han beneficiat tan sols els sectors que se n'aprofiten més directament. Quan l'augment dels ingressos s'acumula tan sols en la part més rica de la població, com que aquesta part tendeix a estalviar un percentatge més elevat de la seva renda, el consum agregat disminueix. A la dècada dels noranta les innovacions tecnològiques van contribuir a augmentar la productivitat de l'economia global, és a dir, a millorar la seva eficiència a l'hora de produir béns i serveis. Però alguns estudis empírics mostren que en la darrera dècada la productivitat ha millorat molt menys. Les darreres innovacions estarien servint tan sols per estalviar treball i, per tant, reduir el nombre de llocs de treball. Un quart factor a tenir en compte és l'èxit escàs de les reformes estructurals que s'estan aplicant a molts països. En part, per les dificultats polítiques per implementar-les i, en part, perquè els resultats mai són immediats. Aquestes reformes es porten a terme precisament per contrarestar els factors esmentats i augmentar la productivitat de les economies.

En aquest escenari de creixement escàs, caldria una utilització més decidida de les polítiques fiscals com a complement de les mesures monetàries. A partir del 2008, totes les economies desenvolupades i un bon nombre d'emergents van iniciar polítiques monetàries no convencionals, amb tipus d'interès molt baixos i mesures equivalents a la “impressió” de bitllets. Eren polítiques necessàries per sortir de l'espiral de recessió i deflació. Però, a mesura que passa el temps, perden part de la seva eficàcia. Inclús poden tenir efectes perversos com l'augment de les desigualtats. Les injeccions de liquiditat han contribuït a fer pujar el preu de molts actius financers i això, en un moment en què els salaris s'han mantingut constants o s'han reduït, ha fet augmentar la desigualtat en la distribució de la renda.

En alguns països que no tenen un sector públic molt endeutat, les polítiques fiscals expansives concentrades en la construcció d'infraestructures podrien ser un estímul molt útil. És el cas d'un bon nombre d'economies en desenvolupament, i també és el cas dels països del nucli de la zona euro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.