Escòcia: molt més que un referèndum

Coincidint amb un recent viatge a Escòcia, van sortir publicats a la premsa titulars com ara «Escòcia ensenya a Catalunya com fer referèndums». L'enunciat pretenia, indubtablement, relacionar el cas escocès amb l'actualitat política catalana. Precisament aquella mateixa setmana se celebrava a Arenys de Munt una consulta popular que no deixà indiferent gran part de l'opinió pública, no només de Catalunya sinó també de més enllà de les nostres fronteres.

Des que l'any 2002 el govern d'Escòcia i el govern de Catalunya signessin un acord de col·laboració, la relació entre ambdós governs ha estat estreta. No en va, fins a quatre ministres del gabinet del primer ministre Alex Salmond van voler ser presents a l'acte de celebració de la Diada Nacional que la delegació del govern al Regne Unit va organitzar a Escòcia el 16 de setembre passat.

No ens ha de passar per alt que no és senzill aconseguir reunir en un mateix acte públic quatre caps de cartera, però l'ocasió s'ho mereixia. Catalunya havia escollit celebrar enguany la seva festa nacional a Edimburg –després d'haver-ho fet l'any passat a Londres–, reforçant d'aquesta manera una complicitat entre ambdós governs que es tradueix, per exemple, en un avanç en la promoció dels interessos comuns en àmbits tan importants i estratègics com són l'econòmic, la innovació, la immigració, els mitjans públics audiovisuals, la política exterior, els esports, la biotecnologia o l'aprofundiment democràtic, entre d'altres.

Durant el viatge vaig tenir ocasió d'aprofundir en tots aquests aspectes, alhora que vaig tenir l'oportunitat de conversar sobre l'interessant escenari polític que viu Escòcia aquestes setmanes amb diputats de diversos partits, acadèmics, periodistes i empresaris. En boca de tots hi havia el projecte de llei del referèndum d'independència que el primer ministre escocès, Alex Salmond, presentarà el 30 de novembre, dia de Sant Andreu, patró nacional d'Escòcia.

Tot i ser-ne conscient, encara em continua sobtant la serenitat amb la qual els escocesos, tant els independentistes com els que desitgen continuar sent part del Regne Unit, debaten aquesta qüestió clau per al seu país. Amb passió, però sense elements viscerals, amb arguments constructius, sense prejudicis. Amb respecte per la diversitat i la plurinacionalitat. Una serenitat de la qual hem d'aprendre molt, encara, i que s'estén, també, als anglesos i la resta de ciutadans del Regne Unit.

Al Regne Unit hi ha dues coses molt clares: Escòcia és una nació i, com a tal, té el dret a decidir el seu futur democràticament. Recordem que els darrers quatre primers ministres britànics van reconèixer explícitament aquest dret, incloent-hi la Dama de Ferro, actualment baronessa, Margaret Thatcher. I tot això es debat a La Conversa Nacional (The National Conversation). No ens ha de passar per alt que la paraula conversa ja és indicadora per si mateixa de tolerància, respecte i diàleg.

Em complau constatar aquesta maduresa política, sens dubte fruit d'una llarga tradició i cultura democràtiques. Tot i que a hores d'ara no sembla que hi hagi una majoria social clara favorable a cap de les posicions d'unió o d'independència, les enquestes sí que mostren que més del 80% de la població vol que se celebri el referèndum. I és que el referèndum és entès com l'exercici democràtic per excel·lència, on el poble manifesta la seva voluntat de manera directa.

El punt clau de tot el debat sembla que és la qualitat de vida i el benestar de la població escocesa. Els independentistes defensen la creació d'un estat com la millor manera de promoure els interessos d'Escòcia a casa i arreu. Tenir el control dels seus impostos els permetrà, per exemple, crear un marc fiscal més competitiu que ajudi a atreure inversió estrangera o a promocionar les empreses escoceses, generant més llocs de treball, més riquesa, més benestar, i amb el convenciment que això només s'aconsegueix mantenint-se dins de la Unió Europea. Els unionistes, per la seva banda, creuen que continuar sent part del Regna Unit és el que garanteix que els escocesos puguin mantenir el seu nivell de vida actual. Diuen que ningú sap què passarà l'endemà de la independència.

Aquest debat s'estén per totes les àrees rellevants; petroli del mar del Nord, moneda, monarquia, polítiques econòmiques, fronteres, defensa, etc. El que sí que sembla evident és que, passi el que passi, Escòcia i el Regne Unit continuaran treballant plegades pel bé dels seus ciutadans, tant si ho fan d'estat a estat com de nació a estat.

Escòcia i el Regne Unit demostren que són unes realitats polítiques que cal tenir molt presents. No només per aquest debat o pels seus valors democràtics, sinó també per totes les iniciatives i dinàmiques que aconsegueixen que estiguin sortint de la crisi, que les seves economies siguin cada cop més competitives i que estiguin esdevenint capdavanters en matèries tan estratègiques com per exemple el canvi climàtic, l'educació, les energies renovables i la innovació.

Cada vegada que viatjo a Escòcia constato la fortalesa de la seva identitat, que és tant de gent d'esquerres com de dretes... És aquí on trobem la màgia: la identitat no s'identifica amb una posició política. No ens ha d'ofendre, per tant, que, de la mateixa manera que el govern d'Escòcia té interès per aprendre de l'experiència catalana en àmbits com la biotecnologia o el llegat olímpic, nosaltres també puguem conèixer les polítiques dutes a terme pel govern de d'Alex Salmond. La Conversa Nacional n'és un exemple que no ens ha d'acomplexar. Tenim molt a aprendre, encara, en aquest sentit, i estaria bé que tots fóssim alumnes ben aplicats de la lliçó democràtica.