Viure contra Mas

Recorden aquella expressió que es va fer famosa durant la transició: “Contra Franco es vivia millor”? Amb una certa ironia, venia a dir que haver de fer front a les complexitats del sistema democràtic i a la política de partits era més complicat que lluitar contra el dictador. I, sobretot, que exigia més esforç, més argumentació i més categoria democràtica.

No és que aquest mal ja s'hagi curat i per això ara ja no se senti tant aquella expressió. Deu ser que els anys passen i que als més joves ja no saben gaire qui era Franco ni qui eren aquests que vivien més bé contra ell. Dic, però, que el mal no s'ha curat, perquè la dificultat per viure en la complexitat d'un sistema democràtic continua existint i molts polítics i partits actuals ens ho demostren dia sí, dia també. I si no és per activa, ens ho demostren per passiva. Si no és pel que fan, ens ho demostren pel que diuen. Si no és amb propostes, és estant contra algú.

Algú? Qui? Cap polític en aquest segle XXI com Artur Mas. Va començar una certa esquerra que ha anat canviant amb els anys (sobretot de nom), però de la qual es pot seguir el fil perquè sempre ha fet ostentació d'una superioritat moral respecte als altres que tomba d'esquena. Per no anar més enrere, la que han representat en els últims anys Joan Saura i Joan Herrera. Gairebé qualsevol cosa dolenta que passés sota el sol de la política era culpa del “senyor Mas”.

No va ser una moda, però. Al contrari. A viure contra Mas s'hi ha acabat afegint tot l'espectre polític, d'aquí i de més enllà de l'Ebre, que en molts casos és la mateixa cosa. Des que Artur Mas, com a president de la Generalitat, va escoltar el clam d'una majoria de catalans a favor de la independència i, simplement, va actuar en conseqüència i responsabilitat, són legió els que s'han apuntat a viure contra Mas. Sembla mentida que hi hagi un ecosistema tan variat vivint contra Mas. Però hi ha un denominador comú que ho explica: és més fàcil això que fer política. És més fàcil culpar Mas de tot que elaborar propostes. I aquí tenim al mateix club espècimens tan variats com Rajoy, Sánchez, Arrimadas, Herrera, Camacho, Chacón, Herrera, Rivera, Albiol, Iceta o aquella de Podemos de l'“odi a Mas”, que no recordo com es deia. Ara que hi penso, també hi ha un altre denominador bastant comú entre ells: que no és que els hagi anat gaire bé electoralment estar tot el dia contra Mas. El del “delirio independentista”, el de “les retallades” pels altres, o totes dues coses. (Per cert, dos aspectes en els quals ha actuat, sobretot, amb responsabilitat i valentia.)

Sí, és veritat. M'havia oblidat de citar la CUP. D'aquests no m'ho esperava, ho reconec. Com va anar ahir? S'han quedat al club o han decidit començar a fer una mica de política?