Diuen a Twitter que...

El món seria més avorrit sense Twitter. Alguns ja no mirem la televisió sense el mòbil a la mà. El debat de candidats a les eleccions, l'entrevista al polític de torn, les confessions més esperpèntiques de Belén Esteban, les semifinals d'Oh happy day o qualsevol documental soporífer poden ser una festa. És la idea de la comunitat social elevada a la potència, amb una llibertat difícil d'exportar a les relacions humanes físiques. La tria personal de qui hi vols i qui no, la decisió de si vols ser més emissor que receptor de missatges o a l'inrevés. Sovint la llei de l'oferta i la demanda, sumada a l'egolatria que desferma l'eina (s'hi intueixen veritables addictes als retuits), genera opinions per sobre de les nostres possibilitats de digestió, però sempre apareix alguna piulada intel·ligent o enginyosa que et reconcilia amb el soroll. I si l'ha escopit el teu cervell, encara millor. La vanitat també es mesura amb la xifra de seguidors, i l'èxit d'alguns programes s'avalua amb la quantitat de mencions, encara que siguin insults.

Alguns mitjans i periodistes hem embogit. Ser el primer a donar una notícia ha passat per davant, algunes vegades, de la necessitat de contextualitzar-la i de contrastar-la bé, havent passat tots els filtres sense els quals fa un temps ningú hauria gosat difondre res. La primera fotografia, el primer detall informatiu, persecucions de polítics en taxi. I si algú s'equivoca, corregim i aquí no ha passat res. El vodevil de Junts pel Sí i la CUP ha convertit Twitter en un camp de batalla que ha estat personalitzat i presentat com una representació empírica i fiable de la societat, fins i tot al telenotícies. “La decisió ha provocat indignació a les xarxes socials...” Twitter és un planter desendreçat d'informació, opinió i rumors d'allò més divers i endogàmic. Un caramel per als partits (decidits a condicionar l'opinió pública amb els respectius equips d'influència) que es mastega fins a l'extenuació. Potser que ens ho comencem a fer mirar.