Crus i cruels

“Anem a totes”, va dir Raül Romeva, ple de bona fe, des de la terrassa del

Palau de Mar un dia assolellat en què el Mediterrani deixava endevinar la silueta d'Ítaca a la ratlla de l'horitzó. “El vot de la teva vida”, demanaven Artur Mas i Oriol Junqueras, aixecant les mans enllaçades cap al cel i flanquejats per independents que lluïen com mai en la política catalana. “Governem-nos!”, afirmava la CUP, que anava lenta perquè anava lluny mentre Junts pel Sí encarava ni més ni menys que el plebiscit que Catalunya es mereixia, malgrat les prohibicions d'un estat autoritari, però caduc. I, per si de cas, “la CUP no fallarà”, se sentia dir, amb fermesa i tranquil·litat, des de tots els mítings d'Antonio Baños. I, per acabar de tancar el forrellat, l'ANC i Òmnium havien enviat les seves presidentes a vigilar el procés des de les primeres posicions de Junts pel Sí. Fins i tot Súmate hi tenia un fidel a cada banda.

Però tota aquesta placidesa s'ha desfet en tres mesos infernals. La dinàmica unitarista ha estat substituïda pels interessos de partit, crus i cruels, i el catalanisme polític torna a entrar en guerra civil, ara dividit no en dues, sinó en tres faccions. Les entitats de la societat civil, especialment l'ANC, s'han vist desbordades i corren el risc de quedar en un racó de la història per pura paràlisi estratègica.

Tot plegat, lliçons de maduresa política per a una societat que haurà d'exigir molt més als líders que l'han de portar ni més ni menys que a la creació d'un nou estat a l'Europa Occidental. S'acosten moments molt difícils en què l'ANC, Òmnium i l'AMI hauran d'exercir tota la capacitat de pressió de què disposin perquè l'eix polític no es desplaci de l'àmbit nacional a l'ideològic. Hi ha molts interessos en joc i tothom haurà de carregar amb les seves contradiccions i els seus errors, però el que és segur és que dos milions de persones han estat estafades. I els culpables seran jutjats, al març, per uns electors també crus i cruels.