La darrera finta

Una volta més, contra pronòstic, a repèl i a contrapèl, la darrera jugada ha salvat la situació. Les últimes hores han estat d'infart. No aptes per a celíacs. Ni per a hipertensos. Llevat i sucre. La bona notícia és que el procés es manté sense que calgui posar-lo de nou contra les cordes. Al·leluia! La mala notícia és que, tot això, caldrà pair-ho. I que ja veurem quines conseqüències se'n deriven. Que la CUP es desballesti al Parlament és secundari. Si són assemblearis i Baños no compta, encara compta menys que se'n vagin al recambró els més rampants. Ja s'ho faran. No ho és, però, que l'avanç hagi significat perdre els uns i perdre els altres. Una estesa. La sensació que si no hi ha cadàvers no hi ha victòria. I encara són menys frívoles les conseqüències a Convergència Democràtica. El balanç de la jugada demana més temps. Carles Puigdemont és partit. No és poca cosa. I això vol dir clau successòria. Espasmes interns. Què en diran, què hi faran, Francesc Homs, Germà Gordó, Santi Vila, Josep Rull i tutti quanti? Fins i tot, per què no David Madí? És obvi que això semblen minúcies a la grada. Pura morralla. Però no és cert. Perquè hi ha un enorme contingent de tropa, el que vol la independència però pateix pel com, que ara ha quedat desconcertat. El cap del general Moragas, engabiat i a la intempèrie. No ha calgut esperar els idus de març. Cèsar s'ha deixat matar abans. Tu també, Puigdemont? Dit tot això, continuem. A Madrid espurnegen. Que rebentin. Ei, de salut!