Tribuna
Acord i perspectives
Per fi ha arribat l'acord. Quan en el món sobiranista gairebé tothom –fins i tot les parts interessades– ja donava els terminis per acabats i la convocatòria electoral com a inevitable, la capacitat d'entendre's ha prevalgut per sobre d'unes diferències que semblaven insalvables. El president Mas havia reiterat, ben gràficament, i poques hores abans d'acabar el termini per arribar a treure l'entrellat de la investidura, que la Generalitat no es disputa com en una subhasta de peix, volent dir que considerava una ridícula obcecació de la CUP la concentració en la seva figura com a eix de tots els pactes.
Personalment, també crec que Mas no havia de cedir, però que si ho feia era no per grandesa, com ara es diu, sinó per simple i savi càlcul polític –perquè es tracta d'això…–: les eleccions del març són incertes, i abandonant ara aconsegueix el que sempre havia desitjat: un Parlament tranquil al servei de la idea de l'estat propi. A la CUP tampoc li acabava d'anar bé la perspectiva d'anar a les eleccions de primavera: hi arribaria dividida i en ple debat sobre si havia o no actuat de la manera més entenimentada.
El president Mas s'ha cansat de repetir-ho: només ens en sortirem tots junts, i només des d'una majoria unida, sense fissures, que pugui realitzar parlamentàriament allò que des del govern es decideixi en clau de construcció d'aquest nou estat català. Mas, doncs, fa una jugada que cap analista ha sabut preveure –magistral, i no hauria de costar tant admetre-ho–, ni tan sols dissabte, quan ja s'entreveia l'arribada de l'acord i la presidència de Puigdemont. Mas se'n va, però la seva marxa, tan desitjada pels cupaires, es converteix en una victòria pírrica, que no han celebrat ni poc ni gens els partidaris del fins mai Mas, que proliferaven a les xarxes socials durant les últimes setmanes.
Mas se'n va però aconsegueix emportar-se les consignes dels cupaires més recalcitrants –¿sabrem mai què va passar a Sabadell, o ja no importa a ningú?–, a més d'assegurar-se que aquest partit polític votarà com Junts pel Sí en totes les qüestions d'importància nacional. Més li hauria convingut, a la CUP, fer Mas president el mes de novembre i tenir ara una certa capacitat operativa i d'incidència parlamentària, i no trobar-se com ara, sense gairebé, em temo, poder alçar la veu. I pagaran un preu en les pròximes eleccions, i s'adonaran per fi que la coherència està més que sobrevalorada, fins i tot per als més coherents de la tribu. Això passa quan es negocia focalitzant només en un objectiu: al final l'aconsegueixes, sí, però quan ja no val res, perquè Mas és ara més fort que fa dos dies, i segurament a Convergència prepara una embranzida que pot donar per a moltes campanyes.
Sigui com sigui, això no ha fet res més que començar. L'acord encomana il·lusió a un sobiranisme que no passava pel seu millor moment. El nou MHP té la difícil tasca de liderar un procés que no té res de plàcid, per molt que ara s'hagin esborrat –imagino…– algunes diferències dins el món sobiranista. Puigdemont té ara la comesa de definir un perfil propi; durant les pròximes setmanes totes les mirades recauran sobre seu.
Del tarannà del nou MHP dependrà no només l'entusiasme i el suport dels independentistes, sinó la capacitat d'articular aquest procés polític en un moment en què l'espanyolisme segurament es reforçarà amb un govern que ajuntarà el PP i el PSOE contra les ambicions catalanes. De la investidura, del seu discurs, en vam poder deduir una tranquil·la rotunditat, una ironia concisa i sense revenges, una gran capacitat de conciliació fins i tot davant de les pulles més desfermades i amenaçadores. El president Puigdemont sembla molt calmat i enraonat, amb un punt esquiu i sorneguer, alhora que no regateja ni un mil·límetre al projecte independentista, com es va poder veure en moltes parts del seu discurs. No trigarem gaire a sentir que Mas era més moderat.
Passi el que passi, podem esperar dificultats, i de tota mena: tenim govern, però no procés, almenys no encara. Tot el que podem preveure, amb un Rajoy president, és que es tornarà a judicialitzar la política del país: portaran als tribunals tot allò que sentin que afecta “la sobirania nacional”. Cauran les màscares –s'acosta l'article 155 de la CE quan hi hagi acord de govern a l'Estat– i s'esfumaran les promeses d'un referèndum acordat, per enèsima vegada. I haurem d'aplicar molta imaginació per veure si tot això no ens acaba abocant a altres formes d'impotència o de ridícul.