Raresa sideral

Escric això el dia després de la mort de David Bowie, que per als que hem cres­cut amb ell, ha estat ben pre­ma­tura. Per nosal­tres, Bowie ha estat una presència per­sis­tent, tant com a can­tant com com a actor (o, nota­ble­ment, les dues coses alhora). Li agra­dava expe­ri­men­tar –no és per res que entre els seus men­tors hi havia Lind­say Kemp, William Bur­roughs i Nico­las Roeg– però no tots els seus expe­ri­ments han fun­ci­o­nat: algu­nes de les seves lle­tres, per exem­ple, no con­ven­cen gaire o gens; però mol­tes altres tenen una clare­dat impac­tant que fa que siguem molts els que no ens hem can­sat d'escol­tar Bowie des de fa qua­tre dècades; sobre­tot quan parla de la sole­dat, per exem­ple a Space Oddity (1969): “Estic asse­gut en una llauna d'estany... I no hi ha res a fer”; o a la pri­me­renca The Lon­don Boys (1966): “Pen­ses que t'ho has pas­sat molt bé/però no tens res, estàs fugint.” O bé quan parla de la mort, tal com fa a All The Young Dudes (1972): “No vols con­ti­nuar viu/quan tens 25 anys”; o bé a Days (2003): “En queda tan poc, de mi.” Al seu àlbum qua­sipòstum Blacks­tar, Bowie parla tant de la soli­tud com de la mort (pròpia) amb una inten­si­tat escrui­xi­dora: Laza­rus (2016): “Mira amunt, sóc al cel/Tinc cica­trius que no es poden veure... Estic en perill/No tinc res més a per­dre.” Els seus crítics més acèrrims solien dir que Bowie era un bluf; al con­trari, ha demos­trat ser un artista autèntic, és a dir, algú que no ha dei­xat de fer exac­ta­ment el que li ha donat la gana, fins al final.