La fàbrica de Madrid
Per a molts catalans, quan parlem de Madrid amb menysteniment no ens referim ni als madrilenys, que són tan bones persones com ho poden ser els barcelonins, ni a tantes coses interessants amb les quals compta la ciutat. Quan parlem de Madrid, ens referim a la capital d'un estat centralista i a un grup de polítics i de grans empresaris que tracten els catalans com a súbdits i que, per tant, tenen dret a regular la societat, la cultura i l'economia catalanes. No és cap novetat. Fa 153 anys ja ho deia amb paraules molt dures Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona i un polític d'allò més conservador: “Hi ha un punt en el mapa, anomenat Madrid, en el qual es resolen els destins d'unes colònies, que tenen per nom Espanya.”
Madrid és una fàbrica d'independentistes. Hi haurà qui creu que aquesta és una virtut, des d'un punt de vista polític català, però des de l'econòmic –que és el que em pertoca– Madrid ha fet i fa molt mal a les butxaques dels catalans. I ho fa amb l'actuació dels seus governs, però també amb la dels seus agents secrets. Em refereixo a personatges com Alierta –president de la Telefónica–, González –president del BBVA–, Villar Mir –president de la constructora OHL– i tants d'altres.
Històricament, Madrid ens ha fet molt mal. He dedicat llibres a explicar-ho. Tot i això, impressiona veure com passen els anys i que es segueixen repetint les mateixes queixes. El 1985 –fa trenta anys– Ramon Trias Fargas, que era un economista liberal i gens revolucionari, deia que “Catalunya pateix un dèficit important d'infraestructures socials, associades a una clara insuficiència de les inversions
públiques”. Parlava també d'una asfíxia financera premeditada cap al govern de la Generalitat. En poques paraules, ho va dir també aquesta setmana el president Puigdemont. Els catalans ens hem pagat des del canal d'Urgell fins a les instal·lacions del port de Barcelona, però no podem fer el ferrocarril de via europea, que ha d'unir el port amb la frontera francesa, perquè no tenim competències. I això que el reclamava fa cent anys la patronal catalana Foment del Treball. És un exemple. El cost d'aquesta política centralista i anticatalana ha tingut un cost molt alt per a Catalunya.
En l'àmbit personal, podria recordar que quan un banc americà de primer nivell m'oferí una feina molt atractiva a Londres, Madrid va intervenir per a donar un pèssim informe meu als americans. En l'àmbit col·lectiu, el govern espanyol pot donar un pèssim informe sobre l'estabilitat política catalana a una multinacional americana que vulgui invertir a casa nostra.
Acabo amb una altra cita d'un polític català, gens revolucionari, Francesc Cambó. Ell parlava de Castella, com jo parlo de Madrid, però ja ens entenem: “Quina pena que Castella, que sap vèncer i conquerir, no sàpiga –no ha sabut mai– governar sense assimilar. I el que hi ha de més greu és que tampoc sap assimilar!” Es va oblidar de dir que era una fàbrica d'independentistes.
