La cultura

Estem embarcats (però ja no embarrancats), ara sí irremissiblement, en un procés que no podem saber on ens durà. Deurà ser, però, un lloc diferent d'aquest del qual partim. Confiem que serà millor, encara que el camí que hi meni sigui ardu, espinós (les forces de l'Estat ens adverteixen que ho serà i, almenys en això, no hem pas de malfiar-nos de la seva paraula). De moment, però, ¿què ens ha dut fins aquí? Els que fa trenta anys ja érem independentistes, ¿podíem somiar que viuríem això? Jo, humilment, penso que no. ¿Què hi ha jugat, en tot plegat? Un element clau, entre molts altres: la manca de por del catalanisme independentista.

El nou govern pretén bastir un país nou, dotat d'eines d'Estat. En el fons de tot, hi ha la qüestió del subjecte polític. Els qui defensem que Catalunya ho és, i de ple dret, i els qui ho combaten. El fet que Catalunya sigui un subjecte polític no fa més plausible que ens hàgim de separar de la resta de l'Estat (però tampoc el contrari). Comença, doncs, la política amb majúscules: ¿quin és el límit interpretatiu de la democràcia?

Parteixo, però, del bell propòsit de la construcció d'un nou país, equipat amb les eines pròpies d'un Estat. Arribats aquí, ¿què en deurem fer, de la cultura? Recordo un article de Sam Abrams, en aquest mateix diari, que reclamava, per a la cultura, condició d'estructura d'Estat. En la formació històrica del subjecte polític Catalunya, ¿quin paper hi ha fet, la cultura? Al meu entendre, el del màxim protagonisme (¿cal que evoqui Puig i Cadafalch?, ¿o Max Cahner?). El catalanisme sempre ha tingut, en aquesta diguem-ne expressió de l'esperit, el seu fonament més sòlid, principal. ¿Ho entendran així, els nostres polítics? Atorguem-los el benefici del dubte... Fixem-nos, per exemple, en els nostres mitjans de comunicació públics. Fa setze anys, va néixer Catalunya Cultura, un ambiciós projecte radiofònic que no va tenir continuïtat (entre altres qüestions, per l'anomenada tirania de les audiències). Es va deixar perdre una eina important. En els últims anys, tant Catalunya Ràdio com TV3, malgrat els excel·lents professionals que hi treballen, no han fet un paper gaire actiu respecte a la difusió de la cultura. He sentit més d'un director de la primera esbombar la idea –obscena mentida!– que els continguts culturals han d'estar distribuïts al llarg i ample de la graella. La realitat és que aquesta mena de continguts tendeixen a escassejar o a ser sacrificats. Un exemple diferent (però també una pèssima notícia): el suplement de llibres d'aquest diari, el que dedica més pàgines a la literatura des de mitjan anys vuitanta, ha passat a publicar-se només un cop al mes. ¿Hi creuran, els nostres nous governants, en la cultura? ¿Hi faran res?