Els dos processos

Hi ha dos processos. Un procés, el primer, és el de la gent, de molta gent, convençuda que és hora de passar full en la relació entre Catalunya i Espanya, per dignitat i per massa raons: la sentència contra l'Estatut, l'escamoteig de les nacionalitats constitucionals, la pervivència del model radial en les infraestructures de l'Estat, l'excessiu dèficit fiscal, l'atac persistent a la llengua catalana (al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja d'Aragó, a la mateixa Catalunya), l'exhibició impúdica de la catalanofòbia (signatures del PP, boicot comercial, linxament mediàtic, fanfarroneria cepilladora...), etcètera. A tot plegat, s'hi suma el decisiu relleu generacional, que ve a liquidar els reflexos condicionats dels que vàrem créixer sota el franquisme o en la remor de sabres de la transició. S'han acabat les prudències atàviques. No a la prepotència, a la manca de respecte, a la ignorància contumaç. El dret a decidir, factible o no, ha vingut a dir prou. Així ho afirma, per via de les enquestes, el 80% de la ciutadania, es digui Sunyer o Gómez. En paraules de Raimon Obiols, es tracta d'un vast i plural moviment popular “per la no-dependència”, per la dignitat nacional, pel ple autogovern, tant com pugui ser-ho en el camí de la urgent construcció de la Unió Europea.

Però també hi ha un segon procés. El dels convergents que fugen esperitats del pujolisme. I que volen fer-ho per mitjà de la mutació sobtada –plop!– cap al model del Partit Nacional Escocès. És una operació imaginada des de l'ansietat i executada atabaladament, amb constants improvisacions. I és que es tracta d'aixecar com sigui un alt parapet on poder esquivar l'allau de lava que anuncien els cràters dels jutjats. Una emergència desesperada, una operació a vida o mort. El partit d'Alex Salmond és tota una altra història: una lenta progressió independentista fins a sobrepassar en 5 escons la majoria absoluta (2011); referèndum pactat amb el govern britànic tres anys després (2014); i, encara, a les eleccions britàniques de 2015, obtenció de 56 escons, del total de 59 escons escocesos, a Westminster.

CDC, que no ha incorporat la independència fins al 20-S del 2015, anava avall a les enquestes, en benefici d'ERC, cosa que la duria a pressionar amb totes les eines per aconseguir anar a collibè d'ERC. Ho aconseguiria i JxSí obtindrien un 39,54% que, amb la CUP, faria el 48%. Guanyades les eleccions i perdut el pretès plebiscit, CDC i els seus companys de viatge, voluntaris o forçats, es disposaven a proclamar la independència en 18 mesos. A les eleccions espanyoles del 20-D, CDC hi aniria sola i trauria 8 escons, un 15,08% de la representació catalana. El contrast amb el cas escocès és clamorós. La pressa sempre ha estat mala companya. Els cràters judicials llueixen, de nit, una resplendor de molt mal auguri. Paroxisme, declaració de ruptura del Parlament, impasse entre JxSí i la CUP. Les enquestes diuen que unes noves eleccions serien fatals per a CDC. Artur Mas fa un pas al costat i les evita. Carles Puigdemont és el nou president –tot queda a casa– i corre a confirmar el full de ruta. Busquen el martirologi?

El problema és que hi arrosseguen el país. El segon procés, el convergent, està parasitant el primer, l'exemplar moviment popular més potent de l'Europa contemporània. L'instrumentalitza i l'empeny cap a on li convé. Acabarà enduent-se'l precipici avall? Catalunya no es pot permetre la greu frustració que se'n derivaria. Urgeix un esforç per alliberar, d'aquest jou erràtic, l'ample i plural moviment catalanista. Per començar, les esquerres catalanes haurien de parlar-ne i s'hi haurien de comprometre conjuntament. Tenen la responsabilitat de plantar cara als contes de la lletera, a les fabulacions que prioritzen suposats objectius nacionals, que són de part, per sobre dels objectius socials, tractant de justificar, així, un període indefinit d'hegemonia conservadora. Objectius nacionals i socials són indestriables, perquè només la cohesió social renova el consens ciutadà que fa la nació. Caldria disposar-se també a fer causa comuna amb tot el catalanisme, en la seva pluralitat, per tal de bastir una autèntica estratègia nacional, a partir de la realitat i de la màxima unitat possible, destinada a superar l'actual estadi de la relació entre Catalunya i Espanya i d'avançar cap a nous objectius ambiciosos i viables.