“De la llei a la llei”

Diuen que va ser Tor­cu­ato Fernández Miranda qui va idear la clau de la tran­sició (de la imper­fecta dic­ta­dura a la imper­fecta democràcia) que va viure Espa­nya entre els anys setanta i els anys vui­tanta, amb la mort de Franco com a punt d'inflexió. El que s'amaga sota aquesta expressió és la volun­tat de can­viar de règim polític sense revo­lució, subs­ti­tuint una forma d'Estat per una altra en la imper­cep­ti­bi­li­tat de les peti­tes peces de l'engra­natge nor­ma­tiu. L'ano­me­nada llei per a la reforma política la pre­sentà a les Corts orgàniques del fran­quisme un pre­si­dent esco­llit a dit pel Rei entre per­so­nes vin­cu­la­des al Movi­ment, però en el seu con­tin­gut, apro­vat per una àmplia majo­ria, es troba el dret de sufragi actiu i pas­siu que havia des­a­pa­re­gut des de la República. Ara es pot bana­lit­zar la qüestió i dir que en aque­lla democràcia ator­gada es man­te­nien segu­res les peces clau del pas­sat, la monar­quia i el poder econòmic, però recordo per­fec­ta­ment l'admi­ració inter­na­ci­o­nal per la capa­ci­tat inèdita d'Espa­nya de no bara­llar-se per la impo­sició d'una opció que, amb l'arri­bada del PSOE al poder l'any 1982, augu­rava una pos­si­bi­li­tat d'equi­pa­rar-se a la resta de països euro­peus i, en un moment ulte­rior, incor­po­rar-se al gran pro­jecte comu­ni­tari.

Per dir-ho en parau­les pla­ne­res, la llei per a la reforma política era il·legal. Infrin­gia les Lleis Fona­men­tals del Regne, la, tot emprant el llen­guatge del posi­ti­visme, Cons­ti­tució del fran­quisme. Però hi havia un con­sens gene­ra­lit­zat (intern i sobre­tot inter­na­ci­o­nal) d'accep­tar la irre­gu­la­ri­tat, que sig­ni­ficà per tant la pri­mera acció cons­ta­ta­ble del procés cons­ti­tu­ent del qual la Cons­ti­tució de 1978 és filla. Si no hi hagués hagut aquest con­sens de base, el con­flicte estava ser­vit i Espa­nya hau­ria fet el de sem­pre; subs­ti­tuir cons­ti­tu­ci­ons a cop de pro­nun­ci­a­ment o de revo­lució, totes elles ines­ta­bles, algu­nes (com la tan acla­mada Pepa) sense haver estat mai vigents, la majo­ria gens democràtiques i, per tant, poc cons­ti­tu­ci­ons en el sen­tit axiològic de la paraula.

A Cata­lu­nya, des­car­tada la DUI, el dis­curs sobre el procés té aques­tes coor­de­na­des: és més impor­tant fer-ho bé que fer-ho ràpid, i fer-ho bé sig­ni­fica no sal­tar-se la lega­li­tat, la cata­lana per supo­sat, però tam­poc l'espa­nyola en la mesura que sigui pos­si­ble. Sona força a dis­curs de tran­sició, i de fet amb aquest nom es va ves­tir un Con­sell del qual no n'hem tor­nat a sen­tir par­lar, però que una bona tem­po­rada va estar eme­tent docu­ments on es rela­tava de quina manera fer les coses (les con­sul­tes, les estruc­tu­res, etcètera) per poder anar de la llei a la llei.

Quin és el pro­blema? El pro­blema rau en el con­sens, perquè en la tran­sició cata­lana man­quen dos con­sen­sos: un, molt evi­dent, és que Cata­lu­nya en tant que part del tot Espa­nya, no dis­posa de cap tipus de sim­pa­tia externa, ni l'espa­nyola ni, de retruc, la inter­na­ci­o­nal (Romeva dixit fa pocs dies). Aquesta, però, ja estava en el guió, i fins i tot s'hagués pogut emprar com a revul­siu, si no fos perquè també manca un cert con­sens intern: com apun­tava Miquel Iceta durant la sessió d'inves­ti­dura de Car­les Puig­de­mont recor­dant la part que més li con­ve­nia d'un arti­cle de Fran­cesc-Marc Alvaro, no exis­teix una majo­ria social cata­lana que doni suport de manera acla­pa­ra­dora i incon­tes­ta­ble a aquesta opció, una majo­ria que sense dub­tes hau­ria també des­fer­mat el favor de les for­ces inter­na­ci­o­nals que hau­rien bus­cat la manera de paci­fi­car l'afer intern, com ara en diuen.

Com si no ANÉS PER ells, els mem­bres del Govern van, però, repe­tint man­tres tran­si­ci­o­nals. Tan­ma­teix, fer-ho bé sig­ni­fica, per començar, reconèixer, com Anto­nio Baños el dia 27-S, que el ple­bis­cit s'ha per­dut (per cert, la meva admi­ració pel fet que, dit això, renunciés a l'escó per tor­nar allà on creu que pot aju­dar a gua­nyar-lo). Fer-ho bé és accep­tar que no es pot com­plir el man­dat de la Decla­ració (nul·la) del 9 de novem­bre en pràcti­ca­ment cap dels seus extrems. Fer-ho bé és dir a la gent que no tenen encara cap idea de com fer que la hisenda cata­lana, cons­truïda amb secre­tisme per no donar pis­tes a l'ene­mic, obli­gui a con­tri­bu­ents no inde­pen­den­tis­tes a con­sig­nar-hi els seus tri­buts. Fer-ho bé és renun­ciar a fer una llei del procés cons­ti­tu­ent perquè aquest no pot tenir una llei on es con­signi, perquè és un procés fàctic que es cor­ro­bora amb la Cons­ti­tució nai­xent.

Tenim lleis de bones pràcti­ques i trans­parència, però no sem­blen gaire inte­ri­o­rit­za­des, i aquest “de la llei a la llei” no em fa sen­tir feliçment sor­presa.