“De la llei a la llei”

Diuen que va ser Torcuato Fernández Miranda qui va idear la clau de la transició (de la imperfecta dictadura a la imperfecta democràcia) que va viure Espanya entre els anys setanta i els anys vuitanta, amb la mort de Franco com a punt d'inflexió. El que s'amaga sota aquesta expressió és la voluntat de canviar de règim polític sense revolució, substituint una forma d'Estat per una altra en la imperceptibilitat de les petites peces de l'engranatge normatiu. L'anomenada llei per a la reforma política la presentà a les Corts orgàniques del franquisme un president escollit a dit pel Rei entre persones vinculades al Moviment, però en el seu contingut, aprovat per una àmplia majoria, es troba el dret de sufragi actiu i passiu que havia desaparegut des de la República. Ara es pot banalitzar la qüestió i dir que en aquella democràcia atorgada es mantenien segures les peces clau del passat, la monarquia i el poder econòmic, però recordo perfectament l'admiració internacional per la capacitat inèdita d'Espanya de no barallar-se per la imposició d'una opció que, amb l'arribada del PSOE al poder l'any 1982, augurava una possibilitat d'equiparar-se a la resta de països europeus i, en un moment ulterior, incorporar-se al gran projecte comunitari.

Per dir-ho en paraules planeres, la llei per a la reforma política era il·legal. Infringia les Lleis Fonamentals del Regne, la, tot emprant el llenguatge del positivisme, Constitució del franquisme. Però hi havia un consens generalitzat (intern i sobretot internacional) d'acceptar la irregularitat, que significà per tant la primera acció constatable del procés constituent del qual la Constitució de 1978 és filla. Si no hi hagués hagut aquest consens de base, el conflicte estava servit i Espanya hauria fet el de sempre; substituir constitucions a cop de pronunciament o de revolució, totes elles inestables, algunes (com la tan aclamada Pepa) sense haver estat mai vigents, la majoria gens democràtiques i, per tant, poc constitucions en el sentit axiològic de la paraula.

A Catalunya, descartada la DUI, el discurs sobre el procés té aquestes coordenades: és més important fer-ho bé que fer-ho ràpid, i fer-ho bé significa no saltar-se la legalitat, la catalana per suposat, però tampoc l'espanyola en la mesura que sigui possible. Sona força a discurs de transició, i de fet amb aquest nom es va vestir un Consell del qual no n'hem tornat a sentir parlar, però que una bona temporada va estar emetent documents on es relatava de quina manera fer les coses (les consultes, les estructures, etcètera) per poder anar de la llei a la llei.

Quin és el problema? El problema rau en el consens, perquè en la transició catalana manquen dos consensos: un, molt evident, és que Catalunya en tant que part del tot Espanya, no disposa de cap tipus de simpatia externa, ni l'espanyola ni, de retruc, la internacional (Romeva dixit fa pocs dies). Aquesta, però, ja estava en el guió, i fins i tot s'hagués pogut emprar com a revulsiu, si no fos perquè també manca un cert consens intern: com apuntava Miquel Iceta durant la sessió d'investidura de Carles Puigdemont recordant la part que més li convenia d'un article de Francesc-Marc Alvaro, no existeix una majoria social catalana que doni suport de manera aclaparadora i incontestable a aquesta opció, una majoria que sense dubtes hauria també desfermat el favor de les forces internacionals que haurien buscat la manera de pacificar l'afer intern, com ara en diuen.

Com si no ANÉS PER ells, els membres del Govern van, però, repetint mantres transicionals. Tanmateix, fer-ho bé significa, per començar, reconèixer, com Antonio Baños el dia 27-S, que el plebiscit s'ha perdut (per cert, la meva admiració pel fet que, dit això, renunciés a l'escó per tornar allà on creu que pot ajudar a guanyar-lo). Fer-ho bé és acceptar que no es pot complir el mandat de la Declaració (nul·la) del 9 de novembre en pràcticament cap dels seus extrems. Fer-ho bé és dir a la gent que no tenen encara cap idea de com fer que la hisenda catalana, construïda amb secretisme per no donar pistes a l'enemic, obligui a contribuents no independentistes a consignar-hi els seus tributs. Fer-ho bé és renunciar a fer una llei del procés constituent perquè aquest no pot tenir una llei on es consigni, perquè és un procés fàctic que es corrobora amb la Constitució naixent.

Tenim lleis de bones pràctiques i transparència, però no semblen gaire interioritzades, i aquest “de la llei a la llei” no em fa sentir feliçment sorpresa.