Calamars

Dino amb Jordi Galves, que és un dels crítics més lúcids de la literatura catalana (juntament amb Ponç Puigdevall) i també l'autor del blog Un dia en les carreres. L'Anna ens diu que avui tenen calamars i, per tant, mengem calamars: calamars a la romana de primer, calamars a l'andalusa de segon i calamars amb carxofes i cloïsses de tercer. Per postres no gosem demanar més calamars i mengem el flam que ara fa la Susanna, i jo em penso que, des dels que feia la meva besàvia, no havia menjat flams tan extraordinaris.

Galves diu una cosa que em sorprèn però que no m'hauria de sorprendre. Diu que hi ha escriptors que s'han enfadat amb ell quan ha fet una crítica negativa d'una obra seva. Per això m'adverteix que, si mai li faig llegir algun text meu, ell em donarà la seva opinió encara que això hagi de comprometre l'amistat.

Però això que sembla tan normal, que un autor s'enfadi amb un crític, de fet és producte d'una idea equivocada de l'escriptura, que és la idea que allò que escrivim expressa allò que som. Enfadar-se amb el crític és el símptoma d'una concepció de l'escriptura com a mera transmissió d'uns continguts subjectius, com a retrat de la imaginació d'un creador. A partir d'aquí, tota crítica al text ja s'interpreta com una crítica a la persona.

L'autor es pot defensar dient que, si s'enfada, és perquè ha estat el crític qui l'ha atacat primer quan li ha dit, per exemple, que és dolent com Care Santos o pesat com Miquel de Palol. Però l'autor ha d'entendre que ell està sempre al servei del text, i no a l'inrevés. Si el crític li mostra coses que no funcionen, ho ha de valorar per millorar el text més endavant, perquè l'ofici d'escriure implica estar disposat a reescriure, si cal, durant tota la vida. Si el crític diu barrabassades que no serveixen per a res, simplement ho ha d'ignorar.

L'estadi que cal superar és el que Gabriel Ferrater descrivia al poema Literatura com el de l'escriptor calamar. Al poema, el calamar s'expressa amb el seu “raig fi de tinta” i ho fa de dues maneres principals: a través de “l'urc de no amagar-se gaire”, que vol dir la sinceritat directa, i a través de “la voluptat formal”, que vol dir un estil especial en el qual “fer-se encara veure, subjectiu”. Al final, el calamar de Ferrater mor devorat, perquè “l'inefable el va temptar”.

L'inefable, allò que no es pot expressar amb paraules, pren moltes formes en la literatura i les arts, i una de les més insidioses és aquesta idea que el text expressa una part de la inefable personalitat de l'autor. La conclusió és mal lligada però inevitable: a tots ens agraden molt els calamars, però com més allunyem la nostra escriptura de les seves secrecions, millor.