opinió
Sota el Congrés, la platja
El dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l'onzena legislatura del Congrés espanyol. L'acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals, que, bàsicament, se centraren en l'elecció dels membres de la mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la cambra baixa legislativa. També les anècdotes són a bastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins a la mirada d'astorament d'en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l'escó per part de l'Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l'anunci d'un bidell per megafonia que deia que els diputats i diputades d'ERC “no tenien lloc a la cambra”, i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure's als millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d'ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d'una llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
Al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la mesa del jurament o promesa d'acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre's a la carta magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d'acomplir. Es van sentir els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l'habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l'assoliment de la república (catalana, en uns casos; espanyola, en d'altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l'Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d'on amb la primera intervenció d'una companya de Podemos es va sentir una cridòria generalitzada. Increpacions, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits de “¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d'esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”...
Vete a la playa... Vaig pensar que, possiblement, el sorollós personatge volia engegar lluny de Madrid la companya, recordant els versos d'aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò de “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment el lema revolucionari del maig del 68 a París: “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l'altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps...
A mesura que avançava el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l'altra, prop de vuitanta veus s'alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l'expressió d'astorament i enuig que faria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, vénen decidits a quedar-s'hi. Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l'ombrel·la, estirem la tovallola, posem-nos crema protectora, prenguem el cubell i comencem a foradar amb pala, perquè sota les catifes vetustes i les rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.