Fal·làcies

Ho he sentit a dir fins a l'extenuació, i de vegades provinent de persones intel·ligents, cosa que demostra que hi ha qui confon la realitat amb els seus desitjos.

L'esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s'entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l'infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l'esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d'una mateixa moneda.

L'altre dia una escriptora famosa, de Madrid, deia exactament això, que primer, els problemes que preocupen la gent, i després ja parlarem de “frivolitats” com la independència. I aquesta n'és una altra, de fal·làcia: per què hi ha tants contertulians, polítics i algun periodista que saben tan bé què preocupa la gent? Han fet una enquesta? Han estudiat sociologia? Han llegit informes i estadístiques? Com ho saben, què vol la gent? I a més s'obliden que ells mateixos són “gent”, només que fan extensives les seves passions a tota la seva societat.

Fal·làcies quotidianes. Així és.