Vella política decadent

Les dues darreres conteses electorals han servit –si més no– per comprovar que també en la borsa electoral se segueixen les lleis del mercat de l'oferta i la demanda, la qual cosa ha comportat que algunes propostes polítiques s'hagin devaluat de la nit al dia, que d'altres hagin tingut una fugaç revaloració (C's), mentre que el valor dels històrics s'ha devaluat qui sap si irreversiblement. A casa nostra, el lideratge tossut i obcecat de Duran i Lleida i l'Espadaler ha convertit UDC en extraparlamentària. Tampoc el partit de Rosa Díez, UPyD, no ha obtingut cap escó al Congrés, la qual cosa demostra que els dos partits s'han autoliquidat per manca de sintonia amb la ciutadania. El PP de Rajoy, tot i guanyar el 20-D, ho té magre per formar govern, malgrat repeteixi com un lloro que ell és la millor garantia d'estabilitat i progrés. No obstant això, ara ha hagut d'aplicar la seva discutida tàctica dilatòria per evitar el primer debat d'investidura. La realitat és que ni el PSOE (una segona força, en crisi interna i en devaluació sistemàtica), ni Podem del camaleònic Pablo Iglesias no semblen disposats a proporcionar-li la poltrona que ploriqueja dia sí, dia també. UDC, UPyD, el PP, el PSOE i C's són el paradigma de la vella política. Els dos primers, arraconats per anacrònics, si més no de moment, mentre que els dos segons, tot i la considerable pèrdua de vots el 20-D, encara aguanten per allò del tarannà conservador dels espanyols, mentre que a Catalunya tant un com altre continuen en caiguda lliure i, si segueixen així, aviat seran extraparlamentaris...

En aquest repàs dels darrers moviments de la borsa política hispana, crec que cal fer una petita observació a la històrica UDC, el partit al qual el seu fundador, Carrasco i Formiguera, va donar una orientació social i política que Duran i Lleida no només no ha respectat sinó que l'ha convertit en l'antítesi del que varen ser els seus orígens, per convertir-lo en plataforma pels seus interessos personals. Ell i l'Espadaler (aquest, autor del recargolat i inintel·ligible redactat de la consulta que formularen a la militància el juny del 2015) són els màxims responsables de la ruptura de CiU i, molt especialment, del trencament del partit. Duran per fi ha dimitit, però també faria falta que ho fes l'Espadaler i que la reduïda militància restant, en el congrés que està anunciat pel proper abril, apostés per retornar als orígens fundacionals de Carrasco i Formiguera, cosa que podria propiciar una reconciliació amb el sector escindit fidel als esmentats orígens, per, junts, recuperar de nou l'espai sobiranista i socialdemocristià, amb molta més incidència electoral que si segueixen barallats i cadascú pel seu compte.