Vella política decadent

Les dues dar­re­res con­te­ses elec­to­rals han ser­vit –si més no– per com­pro­var que també en la borsa elec­to­ral se seguei­xen les lleis del mer­cat de l'oferta i la demanda, la qual cosa ha com­por­tat que algu­nes pro­pos­tes polítiques s'hagin deva­luat de la nit al dia, que d'altres hagin tin­gut una fugaç reva­lo­ració (C's), men­tre que el valor dels històrics s'ha deva­luat qui sap si irre­ver­si­ble­ment. A casa nos­tra, el lide­ratge tos­sut i obce­cat de Duran i Lleida i l'Espa­da­ler ha con­ver­tit UDC en extra­par­la­mentària. Tam­poc el par­tit de Rosa Díez, UPyD, no ha obtin­gut cap escó al Congrés, la qual cosa demos­tra que els dos par­tits s'han auto­li­qui­dat per manca de sin­to­nia amb la ciu­ta­da­nia. El PP de Rajoy, tot i gua­nyar el 20-D, ho té magre per for­mar govern, mal­grat repe­teixi com un lloro que ell és la millor garan­tia d'esta­bi­li­tat i progrés. No obs­tant això, ara ha hagut d'apli­car la seva dis­cu­tida tàctica dilatòria per evi­tar el pri­mer debat d'inves­ti­dura. La rea­li­tat és que ni el PSOE (una segona força, en crisi interna i en deva­lu­ació sis­temàtica), ni Podem del camaleònic Pablo Igle­sias no sem­blen dis­po­sats a pro­por­ci­o­nar-li la pol­trona que plo­ri­queja dia sí, dia també. UDC, UPyD, el PP, el PSOE i C's són el para­digma de la vella política. Els dos pri­mers, arra­co­nats per anacrònics, si més no de moment, men­tre que els dos segons, tot i la con­si­de­ra­ble pèrdua de vots el 20-D, encara aguan­ten per allò del tarannà con­ser­va­dor dels espa­nyols, men­tre que a Cata­lu­nya tant un com altre con­ti­nuen en cai­guda lliure i, si seguei­xen així, aviat seran extra­par­la­men­ta­ris...

En aquest repàs dels dar­rers movi­ments de la borsa política his­pana, crec que cal fer una petita obser­vació a la històrica UDC, el par­tit al qual el seu fun­da­dor, Car­rasco i For­mi­guera, va donar una ori­en­tació social i política que Duran i Lleida no només no ha res­pec­tat sinó que l'ha con­ver­tit en l'antítesi del que varen ser els seus orígens, per con­ver­tir-lo en pla­ta­forma pels seus interes­sos per­so­nals. Ell i l'Espa­da­ler (aquest, autor del recar­go­lat i inin­tel·ligi­ble redac­tat de la con­sulta que for­mu­la­ren a la militància el juny del 2015) són els màxims res­pon­sa­bles de la rup­tura de CiU i, molt espe­ci­al­ment, del tren­ca­ment del par­tit. Duran per fi ha dimi­tit, però també faria falta que ho fes l'Espa­da­ler i que la reduïda militància res­tant, en el congrés que està anun­ciat pel pro­per abril, apostés per retor­nar als orígens fun­da­ci­o­nals de Car­rasco i For­mi­guera, cosa que podria pro­pi­ciar una recon­ci­li­ació amb el sec­tor escin­dit fidel als esmen­tats orígens, per, junts, recu­pe­rar de nou l'espai sobi­ra­nista i soci­al­de­mo­cristià, amb molta més incidència elec­to­ral que si seguei­xen bara­llats i cadascú pel seu compte.