I l'aigua que baixa

La concentració de diumenge a Amposta contra el pla hidrològic que el PP s'entesta a tirar endavant malgrat la repercussió que tindrà en la conca del riu i en l'equilibri ecològic de les Terres de l'Ebre, és una demostració de solidaritat territorial, ja que reunir més de 50.000 persones de tot Catalunya, i també d'Aragó i del País Valencià, hauria de fer recapitular a tothom qui hagi donat suport a aquesta irracionalitat. Aquests dies també s'ha recordat que el 1959 el franquisme va limitar el cabal del riu Ter per portar l'aigua cap a Barcelona, una decisió que durant anys va combatre el polític Francesc Ferrer Gironès, però que mai no s'ha resolt. De fet, la campanya més activa de defensa del Ter va coincidir en l'inici de la Transició amb les de defensa dels Aiguamolls de l'Empordà i de Salvem les Gavarres, quan ja es començaven a obrir urbanitzacions, que van permetre salvar aquests dos entorns de l'especulació. L'aigua és un bé escàs i el seu control ha generat disputes i guerres, i en continua generant. La desertització és la mort de la vida, i quan en aquest hivern de fireta hem estat parlant de sequera, oblidem que la natura és molt capritxosa. L'any 2008, la manca de pluja va provocar una crisi al govern del tripartit que, en part, es va resoldre amb una gran inversió en dessalinitzadores que s'han de dosificar molt pel cost que tenen. L'aleshores conseller Francesc Baltasar es va cobrir de glòria i, fins i tot, va demanar la intervenció celestial. De fet, ara hi han tornat a insistir, quan aquest tema fa molts anys que el va resoldre un capellà del meu poble, Anton Izquierdo, conegut popularment com “mossèn Xiruca”, que va contestar amb aquests arguments inapel·lables als pagesos d'un veïnat que li van demanar fer unes rogatives i unes pregàries perquè plogués, ja que feia mesos que no tenien aigua, i ell els va contestar: “Si jo cregués en aquestes coses, penseu que m'hauria comprat un motor de dos cavalls i mig per regar l'hort?” Davant aquest atac de sinceritat d'un home d'església descregut, carregat de murrieria, que s'apartin els polítics i que deixin fer a la mare naturalesa. El factor humà té molt a veure amb el canvi climàtic, però no passarà gaire temps fins que l'aigua torni a caure a semalades, una inspirada expressió extreta d'una vella crònica local on també es deia que un dia, a Llagostera, l'aigua baixava del cel a cascada feta!