Remordiments

L'amor és com un ocell: és flonjo com un plo­mall i té el perill d'un bec afi­lat. Arri­bes de nit al cau, sem­pre clos des de mitja tarda, quan cau el sol i la calma dis­posa. Avui l'obro per tu, pels ulls rodons i radi­ants que es mullen a la mínima, per aquest par­lar, només teu, que sovint em fa riure i sem­pre em fa pen­sar. Lla­vors, amb el regust del vi de l'Empordà que bui­dem a còpia d'anècdota, apro­pem les boques i acce­le­rem batecs, ens cedim la llen­gua i fem anar les mans com si s'acabés el món. O quasi. Tu de blanc i jo de negre –m'estal­vio la metàfora ori­en­tal–. És mit­ja­nit. Tinc l'aroma del teu per­fum a les meves mans. Quan no es tracta de seducció barata, apa­reix la por i sobre­vola el moment. M'atu­res. Alguna inqui­e­tud treu el seu cap merdós i et desen­dreça l'ordre natu­ral, com si de cop ens poséssim a cami­nar pel sos­tre. Pateixo pel teu pati­ment: què se'n fa, del desig, quan voler és poder però la cul­tura l'entre­banca? Seguim amb el vi. Els glops de silenci des­pis­ten el mal tràngol. Tor­nem a riure, però ara amb la boca més petita. M'asseus a la teva falda i m'aca­ro­nes com si em pro­te­gis­sis de tu, com si et pro­te­gis­sis de tu. L'amor és això, un eslàlom entre el sen­tir i el no gosar. La culpa cris­ti­ana, el pene­di­ment apriorístic, la paràlisi. I l'amor, lla­vors, no es fa miques. Creix. No us dona­rem la raó. No dei­xa­rem que ens gua­nyeu. Fills del pànic i la penúria, volem col­pe­jar objec­tes tous o fer-nos un cafè, quasi a la una de la mati­nada, perquè esti­mem l'insomni que ens mor­ti­fi­carà, cadascú a casa seva, el poc que queda de nit.