L'humanisme de Muriel Casals

“Vàrem empren­dre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fos­sin neu o fang,

rosada o cons­tel·lació.

I les fèiem nos­tres per causa

de l'amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les.”

Joan Vinyoli

Pot­ser va ser així com Muriel Casals va viure, empre­nent un llarg camí, fent-se seves totes les coses per causa de l'amor, sen­zi­lla­ment, natu­ral­ment, esti­mant-les. Filla d'un cata­la­nista saba­da­llenc exi­liat (“Hem estat der­ro­tats i som der­ro­tats, però no ens hem de donar per vençuts”) i mare fran­cesa, Muriel diria: “Vaig ser edu­cada com a sepa­ra­tista, tot i con­si­de­rar-ho un impos­si­ble.” Des del pri­mer moment, abraça un com­promís cívic i polític: militància al PSUC i pro­fes­sora del Depar­ta­ment d'Eco­no­mia i d'Història Econòmica de la UAB, on va ser molt feliç. “Si em pre­gun­ten què he sigut a la vida, la res­posta és molt clara: pro­fes­sora. La vida d'ense­nyant a la Uni­ver­si­tat és un pri­vi­legi.”

Amant de la música clàssica, ate­ne­ista, apas­si­o­nada del tea­tre i la lec­tura, “lle­gir i escriure ens fa més grans i més lliu­res”, ningú millor que Muriel Casals repre­senta aquell punt de civi­li­tat i cos­mo­po­li­tisme que ha esde­vin­gut la revo­lució dels som­riu­res. “Hem arri­bat a la con­clusió que el millor que podem fer per la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes és tre­ba­llar per la inde­pendència del nos­tre país.” La seva entrada en escena com a pre­si­denta d'Òmnium, set­ma­nes abans de la mani­fes­tació del 10-J del 2010, la va pro­jec­tar com una líder del movi­ment inde­pen­den­tista català a escala naci­o­nal. De sobte, aque­lla pro­fes­sora, huma­nista, tan interes­sada en l'ètica de la política com en la política de l'ètica, de for­mes vellu­ta­des però amb parau­les car­re­ga­des de força i sen­ti­ment, amb una natu­ra­li­tat i des­a­com­ple­xa­ment insòlits basa­des en un llen­guatge pla­ner i directe, emer­gia amb una ener­gia ines­go­ta­ble. Pot­ser poques per­so­nes hau­ran fet tant com ella per cons­truir l'auto­pista cen­tral de l'inde­pen­den­tisme. I la gent li va saber tor­nar tot allò que ella li havia donat: l'esti­mació.

Un lide­ratge serè, pau­sat, vibrant quan ha con­vin­gut, irre­nun­ci­a­ble als prin­ci­pis d'uni­tat, urnes i inde­pendència i capaç d'ator­gar al con­cepte de lli­ber­tat la més repu­bli­cana de les exigències. La gran­desa de Casals és la fide­li­tat a un ideal i un anhel, un “espe­rit”, una ànima de lli­ber­tat per al seu poble, la seva llen­gua i el país; la seva pro­ver­bial gene­ro­si­tat amb tot­hom, una ener­gia ines­go­ta­ble –i el defecte de no saber dir que no a ningú–, la van por­tar a recórrer quilòmetres i quilòmetres del país, llançant sem­pre un mis­satge d'espe­rança: “Ens cal estar con­vençuts que el futur que desit­gem i que volem com­par­tir amb per­so­nes de pas­sats diver­sos és a les nos­tres mans. Si tenim espe­rança, ara és l'hora de l'obra.” El seu som­riure s'enco­ma­nava. La seva capa­ci­tat de tre­ball ens superava a tots.

No queda el record, tan sols, queda una obra immensa i l'orgull d'haver com­par­tit amb ella el camí cap a la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Hem desen­vo­lu­pat milers d'argu­ments, hem rao­nat dese­nes de vega­des els perquès –com acos­tu­mava a dir “per tenir un estat del benes­tar cal tenir un estat–, però des d'ara tenim encara el millor argu­ment per tre­ba­llar més que mai per acon­se­guir la inde­pendència: li devem. “Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí...”, escriu Màrius Tor­res, poeta que conei­xia prou bé gràcies a la seva ger­mana Mont­ser­rat, és ina­tu­ra­ble. Però el seu espe­rit és més pre­sent que mai, el seu coratge és el nos­tre coratge, la seva espe­rança és avui la ban­dera de tots. Laia, Max, Isa­bel, família Casals, us esti­mem i ens fonem amb vosal­tres en una abraçada que ens crema per dins, perquè ens costa d'empas­sar-nos les llàgri­mes. Però és així com ens fem també nos­tra, avui, per sem­pre, la Muriel.