La millor de tots nosaltres

Escric sota un impacte emo­ci­o­nal molt gran i amb molta tris­tesa. La Muriel Casals era
una dona excep­ci­o­nal. L'hem esti­mat com a amiga, com­pa­nya de lluita i de camí, com a mare, com a ger­mana. Ens ha donat a tots força en els moments difícils, espe­rança en temps d'incer­tesa, com­pa­nyia en moments de sole­dat, joia en els moments d'ale­gria. No és fàcil posar aquests sen­ti­ments per escrit.

La vaig conèixer bas­tant a fons i hi vaig tenir un con­tacte molt directe. De totes les per­so­nes que han par­ti­ci­pat en aquest gran procés polític català des de posi­ci­ons de lide­ratge, la Muriel ha estat la millor de tots nosal­tres. En molts sen­tits. Perquè ha estat una dona intel·ligent, molt ferma, i d'acti­tuds molt nobles. De les vir­tuts que té la política, que
n'hi ha mol­tes, però també de les seves misèries, que també en té, he de dir que la Muriel acu­mu­lava totes les vir­tuts i cap de les misèries. I això és gai­rebé excep­ci­o­nal. Gai­rebé no té sem­blança amb cap altre de nosal­tres, i m'hi incloc. El procés sense la seva figura no s'enten­dria.

Mereix un gran home­natge com a per­sona excep­ci­o­nal i fantàstica que era, que ha estat deci­siva en aquests dar­rers anys a Cata­lu­nya. S'ha fet esti­mar, i molt, per part de molta gent, esti­gues­sin d'acord o no amb les seves idees. Una dona d'ener­gia posi­tiva, de concòrdia, i una per­sona que va saber cap­tar bé l'anhel d'una part majo­ritària de la soci­e­tat cata­lana.

La Muriel va ser deci­siva en moments deci­sius, i molt deli­cats. Quan sem­blava que tot se n'anava en orris, s'alçava la veu serena i posi­tiva, enèrgica quan calia, ferma, de la Muriel. Sem­pre va aju­dar a des­en­ca­llar aquells moments difícils. En sóc tes­ti­moni directe. Ho he vis­cut en mol­tes oca­si­ons en aquests anys, en moments molt deli­cats i deci­sius, just abans de la con­sulta del 9 de novem­bre del 2014, el 9-N; o quan es nego­ci­ava la for­mació del que va aca­bar sent Junts pel Sí. En aquells moments, la Muriel sem­pre hi era, i sem­pre hi era per a bé. Les coses que havia de fer les feia amb gran sere­ni­tat i dis­creció. Això feia que la seva veu s'acabés impo­sant. No tenia ares­tes, era trans­pa­rent, però tenia caràcter i la fer­mesa de les seves con­vic­ci­ons era molt gran. No era una per­sona amorfa. Ente­nia que el seu exem­ple era alliçona­dor des de molts punts de vista i actu­ava en con­seqüència. Això li donava auto­ri­tat. La seva intel·ligència tras­pu­ava en els moments deci­sius, per faci­li­tar acords.

Ella i la Carme For­ca­dell van repre­sen­tar l'espe­rit de mobi­lit­zació de les enti­tats civils que van vehi­cu­lar la veu d'una part sig­ni­fi­ca­tiva
del poble català. I van saber engres­car la gent, que recla­mava que els polítics es poses­sin al cos­tat dels seus anhels. Van aju­dar a fer que els actors polítics ens poséssim a l'altura de la recla­mació històrica.

Amb la Muriel vaig arri­bar a tenir una relació molt estreta. La conei­xia de feia molts anys, però
va ser en aquests últims tres o qua­tre que vam tre­nar una relació espe­cial, pro­pera, tant la meva dona, l'Helena, com jo mateix. Tot i que era una per­sona molt dis­creta, jo sabia que hi podia comp­tar amb tot i per a tot. Abso­lu­ta­ment, sense esclet­xes, sense fis­su­res, sense renúncies. La Muriel tenia els objec­tius molt clars. Estava deci­dida a tirar enda­vant. Sem­pre que va cal­dre, ella era allà, al cos­tat, aju­dant, des­en­ca­llant temes, donant la seva opinió i aju­dant perquè les coses anes­sin millor. Amb fer­mesa, intel·ligència i noblesa.

Com es va dir de Robert Ken­nedy, la Muriel no neces­sita que la ide­a­lit­zem ni que l'engran­dim en
la mort més enllà del que va ser en vida: sen­zi­lla­ment, una per­sona bona i decent, que va veure injustícia i va inten­tar esme­nar-la; va veure pati­ment i va inten­tar alleu­jar-lo; va veure domini i va inten­tar alli­be­rar-lo.

Tro­ba­rem a fal­tar la Muriel. Espe­ci­al­ment quan apa­re­guin entre­bancs. Jo la tro­baré a fal­tar molt espe­ci­al­ment. La recor­daré sem­pre. Crec que avui, més que un comiat, el que hem de tenir és aquest record viu, per­ma­nent. Perquè la Muriel ha dei­xat mol­tes pet­ja­des en aquest país, i molt bones. El millor home­natge que li podem fer és con­ti­nuar el camí seguint les seves pet­ja­des, que ella va dei­xar ben mar­ca­des per a nosal­tres.