Rics i rics

Quasi segur que vostè no es considera pobre. Potser no té un sou tan bo com es mereixeria, però disposa de llar, assegurances i béns bàsics. Estem de sort; altres –sovint ben a prop– no en disposen. No s'han esforçat prou o han tingut mala sort, no ho sé.

Si em comparo ara amb els del darrer fòrum econòmic mundial, a Davos, quedo desplaçat a una altra franja: riquesa i benestar semblen relatius, oi? Allà van debatre sobre la Quarta revolució industrial i sobre quasi tot: desigualtat, gènere, moviments demogràfics, canvi climàtic. ¿Són ells els qui manen al món? La tornada de l'èxit dels cantants Juanes i Pablo López diu: “Si estos idiotas supieran que yo soy el hombre más rico del mundo...” Què és ser ric? Sabem tots que l'1% de la població té més que la meitat de la resta del món, que 20 americans són tan rics com altres 152 milions, etcètera. Però si ens limitem a cridar “som el 99%!”, millorem res? Res.

És segur que ningú no s'endurà els seus calerons més enllà de la vida. No se m'atemoreixin, que només reflexiono per centrar la qüestió. La lletra del nostre duo segueix: “...olvidaron que un hombre no es más que un hombre...” Potser no és profund, però sí savi.

Crec que hi ha d'haver rics i admeto el valor de la propietat privada. És un dret. D'altra banda força moviments socials ens desvetllen les consciències: cal aturar els desequilibris que –tot i sent legals– ofeguin la condició humana. L'oligarquia és un perill: n'han parlat els clàssics i ho il·lustra Plutocrats (2012), l'èxit de Chrystia Freeland. Ningú no nega l'escàndol moral de la fam, dels refugiats abandonats, ni el d'una inadequada distribució dels mínims béns materials. Però, tot i els tristos desequilibris generats, no podem aniquilar l'ús de la llibertat humana, la sort o el compliment dels compromisos adquirits. En Marx tampoc no la va encertar: els anti no van per bon camí. Proposo tres principis: a) humanisme, com apunta l'economia del bé comú (Christian Felber), que premiï qui té cura del benestar i satisfacció de les persones; b) un filantrocapitalisme, que entengui la riquesa exterior desitjable com a instrument, no com a fi (Tomás d'Aquino); i c) limitar el capitalisme patrimonial (Thomas Piketty): s'ha de treballar.

Alguns proposen armes perilloses, quasi de destrucció massiva: la renda garantida, la limitació de guanys, els impostos confiscatoris, etcètera. En Robin Hood no és la solució permanent: ho som nosaltres, els qui treballem dia rere dia, els qui reflexionem i demanem als legisladors que no s'arronsin davant la plutocràcia, generadora d'injustícies ara i de distòpies futures. A Davos gallejaven d'estar committed to improving the world. Qui de debò està compromès a millorar el món som cadascú de nosaltres. Alguns ricatxons només ho diuen.